El destí de les ruïnes

L'any 1993 hi havia una eufòria socialista que ho arrasava tot. Si a aquesta eufòria general n'hi afegíeu una d'addicional, aportada pels governs socialistes d'algunes comunitats, el llibertinatge no tenia límits. Per a certes manifestacions de la vida pública, l'escenari del País Valencià encara aportava una dosi suplementària de desmesura. En aquestes condicions va ser com la Generalitat valenciana, governada aleshores pel senyor Joan Lerma, posà en marxa la reforma del teatre romà de Sagunt, projectada pels arquitectes Giorgio Grassi i Manuel Portaceli. Canal 9 no es cansava de repetir que València era terra de modernitat, de disseny, un país d'avantguarda desenfrenada. La qual cosa era rigorosament certa. Tota aquella incontinència cristal·litzaria anys després en el neomonumentalisme coronat per la troika Zaplana-Barberá-Camps. Bé, la reforma del teatre romà de Sagunt, gloriosa ruïna resultant de la construcció inicial més l'acció d'altres intervencions humanes i de l'abandó, pretenia actualitzar-ne les funcions. Unes plaques de marbre foren superposades a les antigues graderies. Altres intervencions dotaren el recinte de la infraestructura escaient. Pura trifulga política o respecte al patrimoni, el diputat del PP valencià Juan Marco Molines inicià una croada jurídica contra la Generalitat governada pels socialistes, i ara, desset anys després, quan tothom, obertament o amb silencis i omissions significatives, ja era partidari de deixar les coses com estaven, el Tribunal Suprem acaba de confirmar la sentència del Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, sentència que obliga la Generalitat a deixar el teatre tal i com estava abans d'una tan estrident restauració. Sens dubte, el cas serà mirat i estudiat amb lupa en l'àmbit de professionals del patrimoni històrico-artístic, perquè presenta moltes cares de desigual aparença. La reforma del teatre conculcava la jurisprudència en la matèria, que aconsella la conservació i no la restauració. Restaurar no és tan sols refer els monuments a partir de la documentació que en tenim, sinó que planteja tot un enfilall de qüestions teòriques i pràctiques que comencen per determinar quin és l'estat -el moment- de la ruïna que es vol recuperar. Qüestions sovint irresolubles. La reconstrucció tant pot menar a una enfarfegada indigestió pseudohistoricista -Carcassona- com a un rescat eficaç i respectuós -la catedral de Colònia, per exemple. La façana de ponent de la Seu de Mallorca, no sabem si resistiria l'anàlisi que ha duit els jutges a retornar al teatre de Sagunt la seva condició de ruïna. I la capella de Miquel Barceló? D'altra banda, quin és el destí de les ruïnes? Podem interferir en la seva lenta, eloqüent decadència, estam obligats a preservar-les del finiment? I posat que no hi ha quasi ruïnes «pures», ja que la reutilització de les edificacions ha estat una pràctica constant en els llocs on s'ha mantengut la població, quin estat de la ruïna hauríem de protegir, si tots els afegits i les amputacions també ja «són» patrimoni i ens proporcionen una informació més o menys valuosa? De tot això, servidor no en sé res de res, de manera que ja no hauria d'haver començat aquest escrit. Abans d'acabar-lo, però, deixau-me dir que és un goig poder contemplar adesiara el baldaquí modernista que creà Antoni Gaudí a la Seu, gòtica, de Mallorca.