Aquests dies hem pogut comprovar com els conservadors es mostraven més exigents que mai en la preservació del territori. Michel de Montaigne va escriure que la raó bé que ens ordena seguir sempre el mateix camí, però no sempre el mateix pas. Sàvia reflexió. Certament, és virtuós aquell capaç de saber quan ha d'accelerar el pas o l'ha de minorar. Del polític, en referència a aquella persona que es dedica a la política, penso que el maneig del factor temps és el que determina la seva capacitat per damunt d'altra consideració. Per ell és un art i una virtut saber quan és el moment oportú per dur a terme una acció o quin és el ritme de les coses necessari en cada moment. De la política, entesa com a referència al bé comú i a l'interès general, l'espai, per contra, és l'objecte desitjat. L'espai físic i, sobretot, de l'espai social. Unes vegades per transformar-lo i altres per mantenir-lo així com està. Dues dimensions, l'espai i el temps, difícils de compaginar i de qui ho fa diem d'ell que és un animal polític o, fins i tot, un home d'estat. Per desgràcia de tots, en moltes ocasions, també és el temps qui conclou si aquella virtut suposada era certa o falsa.
Cada dia trobaríem exemples que il·lustren aquesta dualitat. Indubtablement la desclassificació de sòls urbans i la protecció d'alguns indrets, pels seus valors naturals i paisatgístics, que plantegen ara els poders públics, són mesures oportunes. Es fan en un moment en què existeix el consens de totes les forces polítiques i per tant sembla que la seva perdurabilitat està garantida. Però, des de la perspectiva del bé comú, arriben tard. I arriben tard perquè una bona part dels indrets ja està urbanitzada i perquè segurament les indemnitzacions a què s'hauran de pagar s'haurien pogut evitar en el seu moment. Tant és així, que arriben tard, que bona part d'ells, per no dir tots, ja havien estat protegits, i després desprotegits, o almanco havien format part d'una llista d'indrets a protegir. És a dir que el legislador sabia de la seva existència i de la necessitat de la seva protecció i, en el seu moment, va optar per no protegir o fins i tot per desprotegir.
La qüestió no és si aquestes mesures són o no ben rebudes o ben arribades, que ho són. Sinó que per ventura és més subtil. Cerquem un moment oportú, des de la política, per la protecció. Possiblement l'aprovació de la Llei d'Espais Naturals per consens per allà l'any 1991. Una Llei a la qual ningú resta el seu valor. Una llei que podríem dir innovadora. Però una llei que una part de la classe política va considera parcial i insuficient des de la seva mateixa gestació. I una bona part de la societat també. Ara el temps torna a donar la raó aquells que així ho consideraven. S'ha d'agrair als actuals polítics conservadors, que han demostrat una concepció més generosa que fa quasi disset anys enrere, hagin ajudat a desmitificar la llei i apropar-la a la dimensió real, que és prou important. De qui varen fer que s'aprovés d'aquella manera i no amb un àmbit territorial més extens, s'ha de dir que segurament varen manejar bé el seu temps polític però no tan bé el de la política necessària per al país.
Entre un moment i l'altre, quantes quarterades que mereixien ésser verges no s'hauran urbanitzat. Quins valors paisatgístics, és a dir matèria primera per a una economia, no haurem perdut. Quanta riquesa personal, en detriment del bé comú, s'haurà creada. Segurament és oportú (temps polític o de la política?) que ens conformem amb la rectificació conservadora sobtada, que no sigui necessari penediment públic pel temps i l'espai perdut. Ara bé, com a penitència no estaria gens malament que la cúpula conservadora anés d'excursió un cop a l'any per la Fosca del torrent de Pareis.
Celestí Alomar, polític
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.