Dimecres, 19.- És honesta i sincera, àdhuc necessària, la preocupació dels deixebles pels mestres, dels quals necessiten un mestratge útil i eficaç, experimentat i exemplar, sens dubte viu en tots els sentits. El desnonament, físic o creatiu, en el món de la cultura, potser en tots els àmbits socials i laborals, té forma d'homenatge. I, massa sovint, alguns dels pocs homenatges que no es reten de forma pòstuma dissimulen exèquies anticipades, que plauen a no pocs diletants de l'escalafó, posseïdors de mèrits que es presumeixen futurs, o molt futurs, si no inexistents, i, tanmateix, no poden contenir la impaciència per prosperar i guanyar posicions en una classificació ben estèril. Aquesta, i no cap altra, és la causa de la inquietud. Que els premis i honors, sens dubte merescuts de fa estona per una obra consolidada, no siguin epíleg ni funeral, artístic o literari, ans commemoració de tot allò que ha de venir d'una maduresa lúcida i fèrtil, deslliurada d'interessos fatus. Això no obstant, mestres de totes les disciplines del saber, resistiu-vos, en la mesura que vos ho permeti la vanitat, a l'extremunció de l'afalac. És, ho sé, una petició desassenyada, un punt injusta, necessitats com estau d'afecte i reconeixement en una societat que només venera els mestres d'obra que s'han enriquit, i encara mentre aquests conservin la seva riquesa, ben o mal guanyada. Més enllà de la feblesa, tan humana, i per això dispensable, d'obtenir llorers i distincions, efímer encens d'aromàtica litúrgia, especialment per una vida de dedicació a la feina ben feta, cal que sigui absoluta la resistència a pagar cap preu, de llibertat o de silenci, a canvi d'una canonització d'escàs rendiment en indulgències.
Dijous, 20.- Resulta sorprenent, i poc habitual, que un poble celebri amb alegria les seves derrotes, excepte que només pugui celebrar derrotes. Aquesta actitud, àdhuc insistència, en la celebració de la pèrdua és una característica molt significativa del caràcter col·lectiu d'aquest poble. L'explicació científica, psicològica o mèdica, o històrica, d'un tarannà tan específic i poc comú fóra tasca que, com ja és habitual, excedeix les meves capacitats intel·lectuals. Tanmateix, no puc evitar la temptació de relacionar aquest capteniment a festejar la desfeta amb l'actual disposició dels ciutadans del poble en qüestió, i, sobretot, dels seus representants polítics, al vassallatge envers un estat que el pastura i muny fins deixar-ne d'ell la imatge d'un pidolaire, crònic i compulsiu. Sé que ha de resultar una interpretació faceciosa de la realitat la seqüència que intenta respondre aquesta síndrome de víctima permanent que mai no es redreça d'un abatiment antic de segles. Sigueu, doncs, benvolents amb una teoria que pot semblar insensata, quan només vol ser divertida o enginyosa, en tot cas no gens fiable, ni tampoc destinada als llibres d'història.
Els bolets són una espècie botànica de mida diversa que, en general, poden trobar-se en zones boscoses, de garriga baixa o, simplement, de guaret o conreu. Alguns exemplars són comestibles i altres tòxics. Fins i tot n'hi d'al·lucinògens, específics per a boletaires addictes a la drogoaddicció. El factor comú en totes les varietats és que es tracta d'individus del regne vegetal privats de moviment, o sigui: que no poden fugir, ni defensar-se de les agressions. Per tot arreu on creixen bolets hi ha persones aficionades a cercar-los i, sobretot, a menjar-se'ls, els que són comestibles, òbviament, atès que són una delícia gastronòmica. En moltes contrades del poble del qual us parl, la gent no cerca bolets, sinó que els caça, un terminologia cinegètica, en aquest cas erròniament usada, car caçar comporta, per part del caçador, astúcia i l'ús de trampes, escopetes o diverses i múltiples arts, legals o prohibides, que produeixen la mort de la peça, tot i que aquesta té unes mínimes, però reals, possibilitats d'escapar i salvar-se, atès que la naturalesa li ha proporcionat mitjans adequats per a l'evasió, ja siguin potes o ales, o per a la defensa, es tracti d'ullals, pues o urpes. El bolet, immòbil i indefens, no té cap possibilitat d'abandonar l'indret on creix, ni de dissimular amb camuflatges la seva presència als depredadors. Per caçar-lo els únics esforços que calen són veure'l, acotar-se i collir-lo, sense que el bolet oposi cap resistència. Aquest gest, fins i tot si es realitza ajudat d'un ganivet, per separar el barret de la base de la cama, està mancat de la càrrega de violència que acompanya l'acte sanguinari de matar, propi de la cacera. Una visió superficial, però no irreflexiva, d'un fet tan banal em fa pensar que no és extraordinari que un poble que del passatemps de recollir fongs que no poden moure's en digui caçar hagi de celebrar les derrotes.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.