Malgrat que no manquen les obres de Salman Rushdie publicades en
català (Els fills de la mitjanit, Empúries 2002 i Proa 2007; Fúria,
Empúries, 2002; La terra sota els seus peus, Destino 2001 i Els
versos satànics, Columna 2006 "aquesta darrera la que va esser el
motiu de la fatwa de l'Aiatol·là Ruhol·lah Khomeini, el líder de la
revolució iraniana, condemnant a mort l'autor per blasfem i
apòstata, oferint a més inicialment una recompensa de tres milions
de dollars a l'executor de la sentència) i no diguem en castellà,
sembla com si no s'hagués reconegut degudament el valor d'un
escriptor que és qualque cosa més que un molt conegut autor de
bestsellers. Curiosament, és probable que aquesta relativa
desconsideració de la seva escriptura i del seu pensament sigui
deguda en bona part al rebombori internacional que va suposar la
famosa fatwa, sense cap mena de precedents, del no manco tristament
famós Aiatol·là Khomeini.
És clar que tan ressonant condemna pública va contribuir també,
decisivament i en sentit contrari, a fer de Salman Rushdie, velis
nolis, un dels intel·lectuals capdavanters o més destacats en la
lluita contra el fonamentalisme "aquest mot no m'agrada, no em
sembla realment adequat, però crec que el lector sap de què parl"
islamista o islàmic. Entre les conseqüències d'aquesta popularitat
en determinats nivells de la població en podem destacar ara dues.
Una és el manifest fet públic la primavera del 2006, signat per
Salman Rushdie, Bernard Henry Lévy i altres deu destacades
personalitats de tot el món, manifest que comença amb la següent
rotunda afirmació: «Després de superar el feixisme, el nazisme i
l'estalinisme, el món topa ara amb una nova amenaça global de
totalitarisme: l'islamisme».
L'altra és el fet certament inusual d'haver estat elegit
president del PEN Club dels Estats Units, respecte del qual Salman
Rushdie va declarar: «crec que és un acte de gran generositat per
part del PEN dels Estats Units elegir com a president algú que no
és nord-americà». Precisament, va esser en tal qualitat, que el 20
de maig del 2004 va pronunciar el discurs inaugural del Diàleg «El
valor de la Paraula», organitzat pel PEN Català en el marc del
Fòrum Barcelona d'aquell any, discurs que va esser publicat ara ha
fet un any per la mateixa associació.
Salman Rushdie va centrar el seu parlament en el fet que els
textos acaben essent molt més perdurables que els seus autors, i
fent referència a una famosa frase d'una novel·la de Mikhail
Bulgakow (Els manuscrits no cremen), afirma per la seva part: «Els
manuscrits no cremen, malauradament els escriptors sí. Tot revisant
la història de la literatura, crec que un dels problemes no ha
estat la supervivència del llibre, sinó la supervivència de
l'escriptor. Els llibres acostumen a sobreviure. L'obra de
Mandelstan ha sobreviscut a les persones i ha perdurat més enllà
del sistema que la va perseguir, ha sobreviscut a la Unió
Soviètica. La poesia de Mandelstan ha sobreviscut a la persecució
d'Stalin; però el mateix Mandelstan no va sobreviure a aquella
persecució».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.