Nadal Batle

En veritat hi ha personatges que, en el cas hipotètic de no haver vist la llum encegadora i perible de l'existència, haurien de ser inventats pel bé i el progrés de la societat. Divendres passat es compliren els deu anys de la mort de Nadal Batle, una persona que, des de diversos camps d'actuació i assumint sempre nous reptes, sobretot en benefici de la comunitat universitària a partir del seu nomenament com a rector de la UIB l'any 1982, va deixar fortes empremtes en el si d'una col·lectivitat illenca que malauradament moltes vegades -per no dir quasi sempre- ha estat mancada de veritables fars de saviesa capaços de dirigir el propi rumb vers un destí més just i gratificant.

Avui dia el paper de l'intel·lectual, la persona facultada per reflexionar entorn a l'status quo de la societat, denunciant abusos i injustícies i creant corrents d'opinió i de debat entorn a diferents qüestions amb l'objectiu de trobar vies de millora i camins de renovellament, s'ha anat diluint, potser perquè amb la modernitat s'han reduït les distàncies entre els curts de gambals i els pensadors de ment privilegiada, de forma que les veus que decennis enrere gaudien del respecte i del reconeixement gairebé unànime, ara ja sols són bubotes excèntriques o esperits utòpics i somiatruites que defensen uns interessos o abusen d'uns privilegis, segons el parer de molts ciutadans.

Nadal Batle, nascut a Felanitx l'any 1945, fou el meu rector durant aquells anys, sempre tenyits amb la capa d'enyorança i la brillantor de la llum èpica amb què solem impregnar els paradisos perduts -i aquells anys d'universitari certament ho foren!-, en què la meva ment inquieta i encuriosida era instruïda per tota aquella caterva de professors: uns, intel·ligents i apassionats; altres, necis i avorrits. Sens dubte m'arribaren, durants aquells anys de trescar per les aules i els racons de la Facultat, comentaris de tots els colors sobre la vida i els miracles d'aquell home de posat adust, serè, segur de si mateix, i mirada profunda i escrutadora. La idea que jo tenia d'ell, però, no s'acabà de concretar fins després de la seva mort, quan les valoracions -no cal dir-ho: la mort ens fa millors els ulls dels altres- eren bastant més positives que en vida seva, i sobretot arran de l'aparició d'un llibre que va caure a les meves mans: es tractava d'El mal bocí, una selecció d'articles que Nadal Batle havia anat publicant en aquest mateix diari. Aquesta troballa fou una vertadera festa per a l'intel·lecte. Allà, vaig descobrir-hi la vertadera naturalesa d'un home compromès amb la seva terra i la seva llengua, un home dotat d'una intel·ligència i d'una visió del món i la bolla que ultrapassava amb escreix el punt de mira, limitat i difús, de la gran majoria dels mortals, un home lliurat en cos i ànima a les seves tasques de rector de la universitat, de catedràtic de Ciències de la Computació i Intel·ligència Artificial, d'articulista lúcid i defensor del país, un home, en definitiva, que mereix un lloc destacat a la nostra memòria col·lectiva. Perquè amb un parell de persones com ell la nostra societat hi guanyaria molt. Moltíssim.