El cost del metro

Contava un testimoni dels bombardeigs de Barcelona que en veure el primer mort li va venir d'un pèl no posar-se a plorar. En canvi, més endavant, veia deu cadàvers arrenglerats a la voravia i passava de llarg sense ni tan sols inquirir què havia passat. Se'n feia creus, de la seva actitud. I no tenia per què. Els humans ens acostumem a qualsevol cataclisme. Ens impermeabilitzem la sensibilitat, això és tot. I aquesta capacitat d'impermeabilitzar-nos no sols la posem de relleu en els casos extrems, com el de les bombes, sinó davant infinitat de situacions de signe ben diferent. En altres moments i en altres circumstàncies, la mala gestió dels cabals públics o el malbaratament que se'n fa s'haurien convertit en motiu d'escàndol. Actualment, no. En part a causa de la bonança econòmica; en part perquè s'han instal·lat en la consciència col·lectiva, i amb categoria de veritats irrefutables, alguns tòpics clamorosos com és ara que l'oportunista és una llumenera o que l'activitat política es, en essència, corrupta. Lamentablement, amb més freqüència de la desitjable, els fets donen ales als malentesos. Però, en fi, en política hi ha bo i dolent, de la mateixa manera que també n'hi ha en el món de l'empresa o de qualsevol altre esglaó de l'escala social. Tanmateix, encara que ho tinguem present, únicament considerem axiomàtica la corrupció política. I n'acceptem l'existència amb la mateixa naturalitat que admetem la de les postes de sol. Potser per no agafar un emprenyament crònic, perquè per molt que un s'emprenyi no pot proposar l'assalt a la Bastilla cada dos dies. A més a més, és evident que si quan ens plomen no féssim de mirar a una altra banda, no hauríem pogut assistir, mans aplegades, al degoteig constant de rumors o escàndols amb rerefons econòmic. Del mes de maig ençà surten a llum convenis, acords, pressuposts, inversions, despeses o altres qüestions tèrboles del govern anterior que no tenen una explicació tranquil·litzadora. Cap, però, com la del metro. D'una obra pressupostada en dos-cents trenta milions d'euros, se'n pagaren tres-cents dotze per garantir-nos, únicament, el viatge de Palma a Son Sardina amb barca. Les obres per poder fer-lo amb tren encara trigaran mig any. I no ho diuen ni comares ni tafaners, sinó Gabriel Vicens. El conseller de Mobilitat i Ordenació del Territori ha deixat els conservadors a carreró que no passa. Tocant al metro, ha dit, hem de parlar d'improvisació, de frivolitat, d'irresponsabilitat, d'imprudència i d'un cost material que s'enfila més que les mongeteres. La resposta del Partit Popular ha estat immediata i en la línia d'altivesa i d'agressivitat que acostuma. Fernando Rubio ha titllat Vicens d'incompetent i de desvergonyit. D'incompetent, perquè amb els mesos que porta de conseller no ha tingut penques d'eixugar l'aigua de les vies. De desvergonyit, perquè en comptes d'estotjar les factures d'altri a un calaix tancat amb pany i clau no ha tingut altra idea que fer-nos saber que entre el pressupost inicial i el definitiu hi ha una diferència de tretze mil milions de pessetes. Davant això, els ciutadans, tot i que s'han acostumat a passar per alt partides sense justificant i comptes que no quadren, no poden dissimular la sorpresa que els provoca l'atreviment de Rubio. Són tan greus, les acusacions que acaba de llençar contra Vicens, que si aquest no les rebat amb proves, quedarem decebuts. De manera que el conseller haurà d'acceptar l'envit i publicar tant les xifres que generi la correcció d'obra com els noms dels responsables dels errors anteriors. I a continuació no tindrà més remei que lliurar tota la informació als tribunals de justícia ordinària. Aquesta història del metro, l'aigua, el tren i la barca, és una història per a malpensats. I els malpensats opinen que amb els diners públics i amb la seguretat dels usuaris no s'hi pot jugar impunement.