Munar

Munar se llança cap al protagonisme polític el 1992, quan assumeix la presidència d'UM, després d'una sèrie d'anys de crisi permanent en el partit provocada per la retirada forçada de Jeroni Albertí. Quan assumí el màxim càrrec orgànic, UM estava aliada amb el PP. Munar no volia trencar amb els conservadors sinó desmarcar-se'n. Però amb un pràctic moviment tàctic de conseqüències estratègiques tràgiques per al seu partit, Gabriel Cañellas la destituí de consellera de Cultura, Educació i Esports el setembre de 1992. Munar enfrontà la recta final cap a les eleccions de 1995 tota sola. I contra el PP. Aleshores la idea de Josep Melià i Pericàs, després que a la primavera de 1993 el congrés de «refundació» recreàs la nova UM, es convertí en l'estratègia a seguir: si sobrevivia a les urnes, assumir poder pactant amb l'esquerra, si podia, per tal de fer una política de dretes per anar segant l'herba sota els peus del PP. Guanyar-li espai ideològic i polític des del poder i, en conseqüència, arrabassar-li vots. En efecte va sobreviure. Per poc. El 1995 pogué començar a posar en pràctica l'estratègia decidida. Al front del Consell de Mallorca Munar aconseguí que l'esquerra la deixàs fer amb l'esperança que afeblís el PP. Era l'estratègia que compartia amb el secretari general del PSOE d'aleshores, Joan March. Els resultats de 1999 se varen viure com un èxit, però la realitat mostrava que sota la conjuntura "possibilitats de pactes" l'estratègia no havia canviat l'estructura sociopolítica "vots" de Mallorca. UM augmentava un diputat i creixia en vots "en quantitat relativament important en relació als que tenia" però no en restava al PP. Novament governà el Consell com volgué. I al cap de quatre anys, 2003, la conjuntura era diferent "majoria absoluta del PP a Balears" però l'estructura sociopolítica "vots" se mantenia inalterada. UM creixia una mica més en vots però no en escons. Tanmateix arrencava del PP el mateix que de l'esquerra. El Consell per a ella. Al cap d'un nou mandat, el resultat en escons era el mateix i en vots en baixava (al Parlament) per primer cop. A pesar de ser presidenta del Consell durant 12 anys i de ser el polític que més atenció mediàtica ha tengut en la història de Mallorca i de Balears, Munar no ha aconseguit el seu objectiu estratègic d'erosionar el PP. Mai no ha evitat la majoria absoluta conservadora a Mallorca "perquè qui l'evita és l'esquerra" sinó que la seva supervivència depèn que el PP no la tengui, la qual cosa és molt diferent. El fracàs és encara més palès en l'altra gran aposta estratègica: fer present UM a les altres illes. Ho intentà "com Albertí" i no ho assolí perquè els espais sociopolítics a cada illa són tremendament estables i ja és massa tard per a aventures d'aquesta mena. Munar té una biografia política que se podria resumir, doncs, per dos elements. El primer, una gran habilitat per extreure el màxim rèdit possible de les conjuntures favorables. El segon, la inoperància absoluta per extreure d'aquests grans rèdits conjunturals, en forma de poder institucional, el rèdit polític, diguem-ne estructural, per fer créixer el seu partit.

És curiós observar que a la vista del passat d'UM, el nou líder insisteixi en les dues grans estratègies que Melià fixà el 1993 i que Munar liderà durant aquests quasi quinze anys, amb els resultats que a la vista estan.