Dret a decidir

Segons els últims sondeigs d'opinió, fins i tot els que són contraris a la independència dels Països Catalans consideren, en un percentatge molt significatiu, que les coses anirien millor en una Catalunya independent que no en una dependent d'Espanya. I molts autodefinits com a espanyols abans que catalans troben que els seus fills viuran millor en una Catalunya independent. Dit d'una altra manera: una part de la població de Catalunya que se sent espanyola votaria per la independència, en un referèndum d'autodeterminació, per garantir un futur millor per als seus fills. Crec, per tant, que l'independentisme, al Principat, s'està assentant sobre unes bases molt sòlides. Es tracta d'un independentisme poc identitari i molt social, que veu en la independència la via perquè la gent visqui millor, perquè els fills puguin prosperar més, perquè el benestar de tothom s'afianci i prosperi.

Entre els no independentistes "d'això també n'estic ben convençut" també n'hi ha un contingent que troben que les coses s'han de decidir democràticament i que, per tant, estarien a favor d'un referèndum per saber quines relacions han de tenir les nacions catalana i espanyola. Segons una enquesta recent, un trenta-cinc per cent dels ciutadans del Principat votarien per la independència, si avui es fes un referèndum, però n'hi ha més d'un seixanta per cent que consideren que el referèndum s'hauria de fer. No es tracta d'uns percentatges com els d'Escòcia i Anglaterra, on la majoria dels no independentistes consideren, així mateix, que els escocesos han de decidir democràticament si volen continuar dins el Regne Unit, o si volen ser directament dins la Unió Europea, com a estat independent. Es tracta, en definitiva, no d'una qüestió de nacionalisme i d'identitat, sinó d'una qüestió de democràcia i de dret a decidir.

Arreu d'Europa, s'està produint un fenomen molt interessant: les nacions que realment avancen cap a la independència veuen créixer cada vegada més el propi sobiranisme. Així, aquesta posició política ha crescut espectacularment a llocs com Escòcia o Flandes, però també, més prop de les illes Balears, al Principat de Catalunya. L'onada sobiranista ha arrossegat clarament, per exemple, CIU i ICV, que es manifestaren dissabte passat, colze amb colze amb ERC. Als llocs on l'avanç cap a la independència no és clar, contràriament, s'està produint un retrocés. Em fa l'efecte que es reforça o fa fluixera, però que res no es manté gaire en la mateixa posició. Així, nacions sense estat com Bretanya, Occitània, Còrsega, Alsàcia, Galícia, Sardenya i tantes altres veuen com les posicions independentistes cada vegada es troben més temperades, i són més febles, més poc reivindicatives, més diluïdes.

A les illes Balears, malauradament, crec que encara no tenim clar el nostre nord, en aquesta qüestió. Mentre pertot arreu es produeixen moviments importants que afecten la dimensió nacional, les Balears vivim en un marasme no sé si panxacontent, perplex o resignat. En qualsevol cas, no podrem ajornar sempre la presa col.lectiva de decisions. I, inexorablement, perquè així ho marca el curs de la Història, ben aviat ens veurem obligats a decidir entre fer el camí dels que volen decidir per si mateixos o fer el de les regions més o menys ben o mal encaixades en els respectius estats. És a dir, haurem de triar si volem ser del club d'Escòcia i de Flandes, o del club de Bretanya, Galícia o la Provença.

Bernat Joan i Marí, diputat d'Esquerra