La classe de l'endemà

Ahir va fer 10 anys de la mort de Nadal Batle. I durant aquests 10 anys la seva memòria ha patit més desconsideracions que reconeixements. Començant pel seu poble, Felanitx, que, després de nomenar-lo retòricament «fill predilecte», no permeté que guanyàs a la Marededeueta de Sant Salvador la votació per donar nom a l'Institut de secundària. Ja se sap, l'extravagància és consubstancial amb Felanitx. Però aquest no ha estat un cas aïllat. Nadal Batle havia estat més de dotze anys rector de la nostra Universitat, i la nostra Universitat, fa deu anys, tal dia com avui, l'endemà de la seva mort, no va suspendre les classes. I jo, que en tenia, vaig dir aproximadament això als meus alumnes: «Avui no farem classe. Ahir va morir qui va posar aquí aquestes quatre parets que us envolten: no ho sabíeu, i per això us ho dic. Les coses, en aquest món, van així: si teniu una cadira, una pissarra, un professor, és perquè algú abans els hi ha posat. Nadal Batle fou qui posà aquí, no només aquesta aula, sinó tot el campus universitari. I mirau com són els temps que corren que avui hi ha classe i jo, el primer record que tenc d'haver fet festa i no classe en aquest tipus de circumstàncies, va ser quan va morir el Papa. Era Pius XII, un aristòcrata que probablement ni tan sols creia en Déu. Ni jo, ni la meva família, ni el meu país, no teníem gran cosa a veure amb aquell personatge, que, si de cas, ens provocava repugnància. Però tengué el reconeixement del dol oficial i la suspensió de les classes. Vivim en una societat que ignora els seus herois i ha d'honorar impostors d'enjondre. No, avui no farem classe, i no perquè Nadal fos amic meu, sinó per servar i salvar la dignitat dins aquests pocs metres quadrats que depenen de nosaltres. No farem classe perquè hem de fer fracassar, ni que sigui en una petitíssima proporció, l'estratègia malparida d'esborrar de la nòmina de notables aquells que hi són pel mèrit d'haver intentat redreçar el malmès orgull de la nostra pàtria. Nadal Batle treballà molt per a vosaltres, per a la gent, per a la nostra gent, la que parlava amb ell i com ell, i és per això que sentia la llengua, la llengua catalana, com un concepte molt pròxim al de pàtria. Va ser el rector d'aquesta Universitat. Ara n'hi ha un altre que troba que més val no perdre cap classe. I més que en vendran, i seran bons rectors perquè probablement també tendran l'estratègia d'afavorir la cultura. Nadal pensava que només la cultura podia salvar aquest país. Els altres rectors possiblement pensaran coses semblants, però sense la desesperació i la determinació de Nadal Batle, un patriota. Per tirar endavant el seu projecte va haver d'estovar sensibilitats rudes, com les de Cañellas o Rubalcaba, va haver d'aclucar els ulls davant grups de pressió que avalaven autèntics indocumentats, va haver de claudicar davant el corporativisme de departaments poderosos que exigien controlar àrees de cada vegada més extenses per experimentar-hi les seves teories especulatives, i va haver de soportar la guerra bruta del diari més brut d'aquestes illes. La torna va ser una Universitat al servei del país i de la llengua. Nadal Batle ha estat un d'aquests pocs homenots que amb la seva obra canvien per molts d'anys la trajectòria de generacions senceres. Qui ha desaparegut no era, com alguns volen fer veure, el darrer mot del Credo. L'endemà de la mort d'una d'aquestes persones que ens permeten confiar que qualsevol nit pot sortir el sol, no és gaire important aprendre Matemàtiques o Economia. La classe s'ha acabat».