La setmana passada, Leonard Orban, comissari europeu de Multilingüisme, va visitar Barcelona per, entre altres coses, conèixer de primera mà el programa escolar d'immersió lingüística que s'aplica a Catalunya i el sistema d'acollida dels infants d'origen immigrant. Segons les seves declaracions, va quedar-ne ben satisfet. Però, a la vegada, quan li demanaren sobre el reconeixement de l'oficialitat del català a la UE va insistir que és, a curt termini, molt improbable. Perquè una llengua sigui declarada oficial, és necessari que el Govern d'un estat membre ho sol·liciti de forma expressa i que aquesta sol·licitud sigui aprovada per unanimitat pel Consell de la UE.
Però, d'altra banda, de fa poc, tenim accés en la nostra llengua a les notícies de la UE gràcies al portal informatiu que ha obert la representació de la Comissió Europea a Barcelona (La UE a Catalunya i les Illes Balears www.ec.europa.eu/spain/barcelona). És la primera web informativa de la UE en una llengua no oficial. Com a precedents molt pròxims d'aquest portal es pot esmentar que, en algunes ocasions, Brussel·les ja ha publicat notícies traduïdes al català al portal de la Comissió Europea o que va obrir al català la possibilitat de participar en el Fòrum d'Internet sobre el futur d'Europa; oportunitat que va ser ben aprofitada: va ser la quarta llengua amb més participació. Convé recordar, ja que demà, casualment, farà cinc anys, que Damià Pons i Jordi Vilajoana, aleshores consellers dels governs de Balears i de Catalunya, trameteren una petició al president del Parlament europeu perquè la web d'aquesta institució fos accessible en català, ja que, a més de ser-ho en les onze llengües oficials, també ho era en les onze dels dotze estats que, aleshores, eren candidats a incorporar-se a la UE i en turc. La resposta va ser que encara no era possible accedir a la petició, però afegia que estava previst publicar en català la revista del Parlament, Focus on Europe (Europa a debat), que fins aleshores només s'editava en les onze llengües oficials; i així va ser.
La divergència entre les fronteres lingüístiques i les administratives ofereix situacions ben sorprenents. D'una banda, per exemple, els habitants de Fraga, en el seu territori no tenen la seva llengua, el català, reconeguda com a oficial pel seu govern, l'aragonès, però la poden usar si es relacionen amb governs veïns (Catalunya, País Valencià, Illes Balears). Tampoc no la poden usar -amb algunes excepcions- per relacionar-se amb el seu govern del seu Estat, però sí amb un govern estranger (Andorra) o amb les institucions de la UE. Això passa en molts altres casos. Per exemple, les minories búlgara o romanesa de Grècia, en el seu territori històric no són reconeguts per cap administració i, en canvi, poden relacionar-se en la seva llengua amb les institucions europees. És a dir, tenen més drets reconeguts per administracions alienes o llunyanes que per les pròpies o immediates. D'altra banda, el català, oficial en part del seu territori per més de 12 milions de persones, no ho és a la UE; en canvi el maltès, amb 400.000, ho és. I el català ho seria, si Andorra (70.000 habitants) en fos membre. Tot junt, mostra que la lògica politicoadministrativa pura sovint és un exemple d'absurditat, incoherència i discriminació.
Ara bé, acabarem en positiu. En un aspecte el català dins la UE té una situació de privilegi, que el situa per davant de totes les altres 23 llengües oficials. És la llengua que té un nombre major de còpies reconegudes del Tractat de la Unió Europea: dues (el doble que les altres llengües), que es corresponen amb les versions valenciana i catalana (com ja sabeu, idèntiques), presentades pel Govern espanyol. Qui no es conforma és perquè no vol, deu pensar qualcú.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.