Tipus de periodistes (per a na Magdalena)

Entre l'absoluta incomunicació oficial i l'allau informativa hi ha una línia que ha estat transcendida massa vegades des de la institució. Això sí, no intentis demanar a un cap de premsa una informació no prevista o no programada, o no intentis passar per sobre de la seva autoritat -al tanto, pagada per tots nosaltres i en molts de casos amb els doblers públics- perquè llavors ja no són gens eficients, o es converteixen directament en enemics.

Després hi ha una subespècie de periodista que és aquell que des dels mitjans locals perd la perspectiva de la realitat que l'envolta. És aquell periodista, o aquella, en aquesta qüestió val més no entrar en els gèneres, que perd el cul per qualsevol cosa venguda de fora, sigui un ministre, un artista o el darrer mindundis de Madrid, i que ignora per sistema o menysprea per convicció -de tot hi ha a la vinya del senyor- tot allò que es fa al seu voltant, les aportacions i creacions de la comunitat on viu i a la qual se suposa que informa. Són gairebé pitjor que els caps de premsa, aquestes persones amb aquestes voluntats determinades, que ni saben on són, ni per a qui informen, ni de què informen. Que voldrien ser a una redacció de Madrid i que s'han hagut de conformar amb allò que denominen província de la una, grande i libre, per molt que s'autodefineixen d'esquerres. I al tanto, amb això no vull dir que no s'hagi d'informar del de fora, però sempre relacionant, contextualitzant i valorant les coses del país on vius -suposadament de forma lliure.

I després hi ha els periodistes que ens salven a tots els altres, els que no firmen mai les notícies però que ho saben tot, que t'ajuden sempre, que són l'ànima d'una redacció. La lleial infanteria que no te falla mai i que te salva el cul mil vegades, sempre pendent del teletip, sempre ensenyant-te la lliçó principal del periodisme: el criteri. Sempre disposat a donar una mà i a patir fins al final, quan s'acosten les dotze i el diari ha de tancar l'edició, sempre disposat a fer que el diari surti al carrer. Na Magdalena Soler n'era l'exemple més extraordinari. Molts de dies, sense ella, nosaltres no hauríem arribat a sortir. Per a ella, per a ells, per aquesta valent infanteria, l'homenatge dels que sí signam les notícies. Sebastià Bennàssar, escriptor