En direcció prohibida

Per sentir-ho i entendre-ho, però, cal visitar la capital, Varsòvia. Perquè el visitant que, guiat per un sentit irreductible del bon gust, estigui interessat a conèixer Cracòvia només, es quedarà amb una impressió inexacta del país. Una de les ciutats més fascinants d'Europa, Cracòvia té l'encant i la bellesa de les ciutats mitjanes que un dia foren esplendoroses i grans, la qual cosa fa que posseeixin un patrimoni fabulós (en arquitectura, en grans personatges), però que, a la vegada, es puguin estalviar els inconvenients (pragmatisme urbanístic, tràfec continu) que els reportaria ser una capital moderna.

Anar passejant, un capvespre tranquil de novembre, entre setmana, per Cracòvia nevada, creuar en silenci la plaça del mercat, passar pel costat o per davall de la façana de l'església de Santa Maria, i emprendre el carrer que duu cap a la porta de Florianska, una de les set entrades de l'antiga ciutat medieval: sí, la vida té moments bons... I en té d'horribles, també. Els polonesos, sobretot els de més edat, això ho saben més que de sobres. No podria ser d'una altra manera: els nazis i els comunistes, catedràtics de l'horror, els ho varen ensenyar. El primer que sobta al viatger que passeja per Varsòvia és que necessita recordar-se a cada moment que res del que veu no té, a pesar del que sembla, més de cinquanta o seixanta anys. Res: ni la ciutat antiga, ni la plaça del mercat, ni la Catedral, ni el Castell on varen viure durant segles els seus reis. La raó és que, quan va veure que ja tenia la guerra definitivament perduda, Hitler va ordenar a les seves tropes que abans de retirar-se destruïssin tota la ciutat. Tota, tota: fa falta molta dinamita, moltes flames, molta ràbia, per destruir una ciutat tan gran com ja era llavors Varsòvia. Els nazis quasi ho varen aconseguir.

Quan finalment varen marxar, un vuitanta-cinc per cent de la ciutat no era més que pols i runa. Per això tot el que avui veu el visitant és còpia. Fals. Reconstruït. Per destruir allò que s'ha creat amb segles d'esforç i de casualitat, d'inèrcia i de perseverança, n'hi ha prou amb un parell de setmanes de tancs, de bombes, de llançaflames: la civilització...

Per si els polonesos no en tenien prou, després dels nazis vengueren els comunistes: la burocràcia intel·lectual, l'asfíxia moral, la repressió ideològica. I la tristesa arquitectònica, que avui encara és representada per l'edifici, tan lleig, del Palau de Cultura, construcció típicament estalinista (aquesta megalomania del mal gust), que representa el punt més alt de la ciutat. I que, gairebé com un símbol del passat que no es deixa devorar pel present, està tota envoltada -el capitalisme imperant- de nous edificis d'oficines i empreses. Ja molt superiors en nombre. Però cap, encara, de més alt.

La superstició científica
Cap horror, però, com el dels nazis. Per la superstició racista de Hitler i dels seus sequaços, la jerarquia d'odis estava molt clara: els europeus eren enemics honorables, amb els quals s'havia de lluitar però que, tanmateix, es mereixien un respecte; els eslaus, en canvi, eren una raça inferior, subhumans que no es mereixien sinó el més bestial dels menyspreus; els jueus, finalment, eren la raça més inferior, més temuda i detestada. D'acord amb aquesta jerarquia, doncs, queda clar per què Polònia, país eslau amb la comunitat de jueus més nombrosa i important d'Europa, va ser el país no combatent amb més morts de la Segona Guerra Mundial. I el país, també, que els nazis decidiren utilitzar com el seu laboratori racial, i instal·lar-hi els seus dos camps d'extermini més atroços: Auschwitz i Treblinka.

La realitat de Polònia com a laboratori racial s'havia de concretar en dos projectes. El primer era convertir tots els polonesos en «esclaus ignorants», no donant-los més educació que la que els permetés entendre les ordres dels seus senyors alemanys. El segon projecte, que posaren en pràctica des dels primers estadis de l'ocupació, consistia a reordenar racialment el territori, expulsant els jueus i els polonesos de les seves llars, expropiant-los els negocis, i regalant-los als «alemanys ètnics», que, instigats per la propaganda nazi, aviat començaren a arribar en massa, necessitats, sense res, procedents dels territoris bàltics.

A mesura que anava avançant la guerra, però, els nazis anaren perfilant el projecte culminant del seu experiment racial: l'extermini de tots -tots- els jueus d'Europa. Si hi ha una característica que distingeixi de manera decisiva la Solució Final dels nazis de tots els altres genocidis que s'han comès al llarg de la història, és precisament aquesta voluntat abominable de totalitat. De terror sense excepcions, d'impietat sense gens ni mica de clemència, de crueltat sense concessions. De maldat horrorosament perfecta.

Auschwitz
Massa pulcre, massa net, massa endreçat, massa educatiu fins i tot. Això és el primer que pensa el visitant que passeja pel camp d'extermini d'Auschwitz. Hi hagué massa dolor i massa mortaldat en aquest espai, perquè ara estigui tot tan correcte, tot resulti tan humà. Auschwitz, el museu tan útil i necessari que ara hi ha instal·lat, hauria de fer por. Hauria de fer pudor: de sang, de merda, de carn cremada, de roba podrida. Pels visitants tan nombrosos que cada dia hi van, no hauria de ser còmoda, la visita. Físicament còmoda, vull dir. D'alguna manera, no només haurien d'aprendre què hi va passar. També haurien de sentir-ho. En ple hivern, molt de fred i tot nevat, se'ls hauria d'obligar a vestir roba prima i a calçar espardenyes; i, en ple estiu, se'ls hauria de forçar a vestir amb pantalons de pana, botes altes, jerseis de llana.

Més d'un milió de persones, es calcula que varen morir a Auschwitz. La majoria, és clar, eren jueus. Originaris d'Holanda, Eslovàquia, França, Polònia i, principalment, d'Hongria. ¿Algú pot imaginar, amb la sang de totes aquestes víctimes, quants milers de piscines es podrien omplir? ¿I els milers de camions que farien falta per carregar tots els seus ossos?

El camp d'Auschwitz, dins del projecte de Solució Final del «problema jueu», representava la màxima perfecció. No, no és un concepte inadequat ni impropi; perquè, si hi ha un aspecte particularment temible i repugnant en l'extermini jueu, és que els mètodes de massacre es van anar perfeccionant. Metòdicament, deliberadament, racionalment. Primer per preservar l'estabilitat psicològica dels criminals (i així és com es va passar dels afusellaments massius a l'ús del gas: perquè els soldats i SS executors no podien suportar tant soroll, tants crits, tanta sang esquitxant-los la pell i la roba); i, després, per fer més eficaç la matança (si a les immediates víctimes, abans de dur-les a les cambres de gas, se'ls explicava que anaven a la dutxa, era per evitar pànics i aldarulls, és a dir, per agilitar la carnisseria).

No cal anar a Auschwitz per sentir i comprendre que l'extermini jueu és el fet històric més injust i repugnant de tota la història de la humanitat: per la magnitud del crim, però també perquè va suposar la culminació d'un prejudici antisemita, no només alemany, sinó gairebé universal. No cal anar a Auschwitz per sentir-ho i comprendre-ho. Però molts hi haurien d'anar.

Per exemple, tots els feixistes que fa un parell de setmanes mataren un pobre noi al metro de Madrid, o aquest antic líder del Ku Klux Klan que ahir havia d'impartir una conferència contra el sionisme a Barcelona. Sí: aquests hi haurien de passar, com a mínim, una temporadeta. I allà haurien de compartir barracó amb tots aquests bàrbars de la història que alguna vegada s'han atrevit a comparar Gaza amb Auschwitz, el que fa Israel als palestins amb el que els nazis feren als jueus.

PERE ANTONI PONS