Temps d'esclata-sangs

Fa temps que els antropòlegs s'hi peguen, en la història dels bolets i la gènesi de les cultures humanes. La història de l'amanita muscària utilitzada com a al·lucinogen pels primitius pobles europeus o el pes cultural de determinats bolets en les cultures ameríndies són fets prou coneguts. Record ara els escrits sobre el tema de Robert Graves, en els quals comenta les seves experiències amb el bolet Psilocybe emprat pels indis massateques d'Oaxaca, a Mèxic.

Els bolets sempre han tengut qualque cosa de màgic. El seu misteri potser ve de la seva capacitat d'aparèixer i d'existir allà on abans no hi havia res, del seu caràcter estacional en íntima relació amb els cicles lunars, o de les seves propietats gastronòmiques i, en un altre sentit, al·lucinògenes o verinoses. El que és clar és que des de la mateixa formació de la cultura humana hem cohabitat amb els fongs. I ja són alguns mil·lennis de coexistència els que duim plegats els humans i els bolets. Ara, sobretot, són per a nosaltres una font de plaer: el de cercar-los, el de menjar-los i el de conèixer-los. Sense cap dubte, el món dels bolets és de gran importància cultural: cultura de la tradició popular acumulada (noms, propietats, costums...) i cultura històrica, gastronòmica i científica.

Els bolets, sigui com sigui, ens interessen molt. És com un llevat genètic que reapareix a la més mínima ocasió, malgrat el nostre actual allunyament de la relació directa amb la natura. I el nostre país, com en general tots els pobles d'arrel catalana, és un país apassionadament i radicalment amant dels bolets. Hauríem de precisar: més que dels bolets som amants dels esclata-sangs. Som esclatassanquers més que boletaires. Tot i que, en els darrers anys, a l'empara d'alguns programes televisius i de la influència dels mitjans de comunicació, ens anam convertint progressivament en una mica més boletaires. No és una mala cosa perquè les experiències culinàries (deixem a banda ara les al·lucinògenes) amb determinats bolets poden ser meravelloses. Però, a la vegada, aquesta generalització del gust pels bolets no deixa de tenir el seu perill. Consumir un bolet que no sigui ben conegut sempre és molt desaconsellable.

En terra micòfila la tardor és el moment millor de l'any. És el temps de les cercades. I per a poder-les fer res hi ha de més preuat que el coneixement dels agres. Per això un bon cercador mai no els farà coneixedors de ningú. Si ho fes, de cop deixarien de ser agres. Però quan els esclata-sangs rebenten de bon de veres no fa falta saber molts d'agres. Trobar-los és més fàcil. I això és el que ha passat aquestes setmanes passades. Un fet desacostumat en els darrers anys. Les pluges de tardor, i amb elles els esclata-sangs, s'havien fet fonedisses. El que passa és un exponent més del canvi climàtic. Els que creguin que aquest element és inexistent, un invent de gent alarmista, és que no s'han fixat en el retard en la sortida dels bolets de tardor. Els esclata-sangs, en els darrers deu anys, han desplaçat dos mesos la seva aparició (de l'octubre al desembre) i s'ha produït un fet del tot inusual a Mallorca: la sortida d'esclata-sangs passat Nadal i arribant fins i tot a finals de gener. Així i tot, els cercadors, que coneixen els llocs tardans, n'han seguit omplint paners. Però en menor quantitat que en temps passats.

Enguany la situació és normal i se n'han replegat molts de paners arreu de les illes. No ens enganem, però, perquè aquesta situació d'ara és excepcional. El canvi climàtic s'ha instal·lat entre nosaltres, per a disgust dels cercadors, i és molt possible que ens segueixi aportant més anys de frustració per als esclatassanquers.

Mateu Morro