Els nàufrags i els màrtirs

Són màrtirs els emigrants que la mort engruna en un naufragi, camí de la terra on esperaven trobar una vida millor? La qüestió ens podria semblar innòcua, instal·lats com estam en un espai de tolerància i de llibertat religiosa. No obstant, en llocs on les ramificacions de la religió envaeixen, sense solució de continuïtat, els àmbits públics i privats, aquestes qüestions exasperen els esperits i susciten debats que afecten els fonaments de l'organització social i política. Ha passat a Egipte. Ja sabeu que recentment Egipte s'ha afegit a la llista de països que emeten emigració de la dita il·legal o clandestina, i la mort d'un nombre d'aquests emigrants en aigües mediterrànies no ha agradat gens al règim, perquè el fet sembra dubtes en l'altiva autoproclamació del govern egipci com a model de progrés entre els països musulmans. El mufti egipci (un càrrec de designació governamental) ha estat molt explícit en negar la condició de màrtirs -que implica l'accés al cel sense més tràmits- als nàufrags morts en l'aventura migratòria. Diu el senyor Ali Gomaa que no han mort en missió de servir Déu, sinó per l'avidesa i la cerca de doblers. Afegeix: si havien pagat 4.500 dòlars cadascun dels emigrants, no eren pobres, i haurien pogut emprar aquests diners muntant una botiga. No preveia la resposta: per obtenir aquesta quantitat, cadascun dels emigrants havia hagut de vendre totes les seves pertinences i s'havia hagut d'endeutar amb desenes de familiars. Gamal Boumarak, fill del president Hosni Moubarak, ha desautoritzat les raons dels emigrants aportant una dada macroeconòmica al seu judici incontestable: la taxa de creixement fou el darrer any d'un 7'2 % i es crearen 400.000 llocs de treball. No va reiterar que quatre de cada deu egipcis viuen amb menys de dos dòlars diaris. En fi, davant les maniobres oficials de despossessió de la condició de màrtirs als morts en naufragi migratori, una alta autoritat religiosa insisteix: «Són màrtirs perquè Déu ens ordena solcar la terra en cerca d'un mitjà de vida, i és un màrtir tota persona morta en aquesta tasca». Un debat sense substància? No ho diria així, i no tan sols perquè toca de prop sentiments molt profunds d'ordre religiós i social, sinó perquè a la nostra part del món la qüestió també concita l'interès públic, tot i que es planteja més a les altures i es fa més inaccessible al comú de la gent que té el seu coret. Què és el martiri, per què són màrtirs els beats de la Guerra Civil i per què del capellà Jeroni Alomar Poquet, tan màrtir o no com qualsevol altre, les autoritats religioses catòliques no en volen ni sentir parlar, són preguntes que no veig amb un contingut més noble que la substància de la polèmica desfermada a Egipte. Els morts en l'empresa de solcar la terra en cerca d'un mitjà de vida, han viscut un llarg viacrucis i han trobat una mort no menys dolorosa ni expiatòria que la de Jesucrist. I, des del seu punt de vista, com ell són fills de Déu.