L'ou de la serp

Tenc problemes per a qualificar aquestes pràctiques, perquè tractar-les de bestialitat, animalada... és injust per als animals. Només poden ser obra dels humans. Davant aquestes imatges, un veu clarament la força manipuladora de les llengües, si no fos així no seria possible que bestialitat i animalada tenguessin valors més negatius que humanitat.

Però no només és contra els animals que es manifesten aquestes execrables conductes humanes, cada dia ens n'arriben desenes d'exemples: l'agressió a potades de peu en el metro de Barcelona; els consells del metge de la M.TV de com castigar físicament les dones essent respectuosos amb l'Islam; la reacció dels espectadors de la versió sud-africana del Big Brother, que amb els seus vots col·locaren com a principal candidat a guanyar els 100.000 dòlars de premi un dels hostes de la casa, autor d'un acte de violació retransmès en directe; les agressions fetes amb l'única finalitat d'enregistrar-les amb el mòbil; l'ex-amant que pega foc a la seva ex-parella; els assassinats de l'institut de Finlàndia; les morts en els enfrontaments entre seguidors d'equips de futbol, etc.

L'ou de la serp (The Serpent's Egg, 1977) és una pel·lícula d'Ingmar Bergman (1918-2007) sobre els anys de gestació del nazisme a Alemanya. Amb el mateix títol, Quaderns Crema, l'any 1998, va editar un recull d'articles periodístics d'Eugeni Xammar (1888-1973) coetanis als fets descrits. El director suec, basant-se en el fet que la transparència dels ous de serp deixa veure el que hi ha dins, utilitza aquesta imatge per denunciar que, quan ja se'n podien preveure les conseqüències, no s'actuàs per corregir la situació que va dur els nazis al poder. I, mirau per on, també hi té un valor molt simbòlic la descripció d'un acte gratuït de crueltat contra un animal. Com s'aproxima en aquesta pel·lícula la imatge del diable, la serp, a la de Déu, l'home («fet a imatge seva»). No costa gaire ampliar la metàfora. El que ens civilitza (en el sentit positiu de la paraula) és un tel fi, tan prim com la «closca» dels ous de serp, qualsevol accident el pot trencar i alliberar el que amaga.

No estaria de més tenir-la present. I seria bo per a tots -potser avui és demanar un impossible- que un dels objectius dels poders democràtics fos desmuntar els qui (aquí o allà, a gran o a petita escala) es dediquen, amb mentides, a crispar l'acció política, a enfrontar comunitats, a promoure o a justificar les agressions lingüístiques i els menyspreus culturals, a augmentar l'exclusió social, a fer proclames patriòtiques de bandereta. Aquests dies, amb l'incident reial de la cimera Iberoamericana, hem vist, d'una banda, que la uniformització lingüística no és garantia d'entesa, i, de l'altra, com un dels mestres de la crispació, Aznar, ha estat defensat pel president Zapatero perquè entre altres coses era, en paraules seves posteriors, «un compatriota». Malament anam si aquest fet basta per a justificar-lo. Com ha deixat clar la desagraïda i sempre previsible resposta de Rajoy, més val que, en lloc de dedicar les energies a protegir els qui amb cops i sacsejades sembla que malavegen perquè es trenqui, es destinin a fer costat als qui s'esmercen a reforçar el gruix de la closca d'ou.