En direcció prohibida

Fa cosa d'un any, un jove negre, immigrant subsaharià, fou cruelment apallissat per dos skin-heads de Castellà del Vallès. La pallissa li va costar una estada de dies a l'hospital, la cara morada, i potser algun os trencat. Als mitjans de comunicació, la notícia va tenir un seguiment tan poc entusiasta com una bossa de crispetes en una sala de cine on es projectés l'última de Spike Lee. I encara hi ha molts més exemples, en principi més significatius i preocupants que el d'aquesta pobra noia que va haver de suportar la prepotència violenta d'un xulo-putes qualsevol. Entre aquests exemples, lamentablement destaquen tots els que tenen a veure amb l'odi contra tot allò que no és espanyol. No fa gaire va sortir a la llum el cas d'una noia marroquina que viu a Mallorca i que deia haver estat insultada, menyspreada i humiliada per un parell de guàrdies civils perquè havia gosat de parlar-los en català.

Del succés, el lector segur que se'n recorda, la majoria dels mitjans de comunicació que sel's donen de demòcrates però que sobretot són espanyols varen passar-hi de puntetes per damunt, o van directament silenciar-ho. ¿Que l'agressió del brètol del ferrocarril només representa una mostra de xenofòbia individual que no demostra res més que la ignorància i la salvatgia d'aquell que la comet, mentre que l'agressió continuada de tot allò espanyol contra tot allò que no ho és o que no es resigna a ser-ho representa, en canvi, una mostra de xenofòbia profunda, estructural, col·lectivament assumida, institucionalitzada? Res, res: comèdia, romanços de minúscul maquiavel, ganes goloses de fer-se la víctima, astúcies de ressentit que no sap què fer per tergiversar les coses i per interpretar-les a favor seu.

Algunes ànimes càndides han volgut explicar aquesta descompensació tan gran entre la importància mediàtica â"i, per tant, social; i, per tant, moral; i, per tant, intel·lectualâ" que s'ha concedit a l'agressió de la noia equatoriana en comparació a la que s'ha concedit a altres actes, potser més bestials, argüint que tot plegat es deu a una raó tan simple com que, d'aquesta agressió en concret, en tenim imatges, i que això ha fet que la notícia es magnifiqués, fos presa amb molta més transcendència de la que naturalment li pertocaria. Molt bé, és possible que això sigui així. Ara bé: ¿se suposa que, si és així, podem estar més tranquils? ¿És un consol saber que la transcendència que concedim a un acte violent depèn sobretot de si el podem reproduir infinites vegades per Internet o per la televisió?

L'ideal dels il·lustrats francesos del segle XVIII, demòcrates precursors, era arribar a construir un dia una societat en la qual l'interès intel·lectual i el baròmetre moral dels ciutadans no depengués de les doctrines supersticioses de l'Església ni dels capricis megalòmans del rei. Aquesta societat és la nostra. Felicitem-nos, ho hem aconseguit. El nostre intel·lecte i la nostra moral ja no depenen ni de cap Déu ni de cap monarca. Ara depenen, només, dels índexs d'audiència, i de l'hipotètic suc mediàtic que es pot esprémer de cada notícia o esdeveniment. Pobre Diderot, sort que no ho ha arribat a veure! Ell que, tan bonhomiós i esforçat, estava convençut que la democràcia podia arribar ser un paradís de la raó, no suportaria veure com, entre tots, l'hem convertida en un suburbi histriònic del mal gust, un paradís per a les més baixes passions.

El realisme de l'expressionisme abstracte
Fantàstica, l'exposició que actualment exhibeix el Museu d'Art Contemporani de Barcelona. Porta per títol Sota la bomba. El jazz de la guerra d'imatges transatlàntica. 1946-1956, i és una mostra, contraposada i complementària, dels arts nord-americà i europeu de la més immediata postguerra. No hi falta cap dels noms més emblemàtics, ni de l'un costat ni de l'altre: hi ha Jackson Pollock i Pablo Picasso, hi ha Willem de Kooning i Henri Matisse, hi ha Hans Hartung i Fernand Léger, hi ha Mark Rothko i Henri Michaux (i també Wols, Cocteau, Motherwell, Dubuffet: un rutilant etcètera). Naturalment, l'exposició no pretén establir cap mena de competició entre uns pintors i uns altres. Seria un absurd, una insensatesa. Perquè ja se sap que, en art, hi ha nans, homes i gegants, i que, mentre els nans s'apunyalen i els homes es barallen, els gegants es fan companyia. Aquesta és una exposició de gegants, uns més mesurables i discrets, els altres decididament enormes i inabastables, però tots (o quasi tots) gegants.

Personalment, a banda de la genialitat multiforme i inesgotable d'aquell minotaure del talent que fou Pablo Picasso, el més fascinant de l'exposició em sembla que són les pintures de Pollock i de De Kooning. Pollock: el desfici convertit en una espiral de colors; el mareig moral del creador que damunt del quadre és una violència de les formes; el traç fort i estrafolari que, com més boig sembla, més sentit té; la teranyina de fils de pintura en desordre que, com les venes d'un home revoltat, marquen tota la tela. De Kooninng: la serenitat esquinçada, les figures inquietants, la plenitud del malestar multicolor. 'I pensar que, segons revelaren uns informes secrets de la CIA que es van fer públics fa uns anys, el govern nord-americà de l'època cregué que calia donar suport a l'expressionisme abstracte, perquè era una forma d'art d'evasió comparat amb el realisme socialista que, oficialment, es propugnava des de la URSS! Imbècils! Reaccionaris! Com si les pintures de Pollock i companyia no revelessin allò que de més humà (la raó i el misteri, un déu i un animal) hi ha en nosaltres.

Això sí: els de la CIA no eren ni de bon tros tan imbècils ni tan reaccionaris com els seus homòlegs comunistes, que estaven convençuts que la veritable humanitat només es podia representar des del més vulgar, rebaixat i elemental dels realismes.