Anotacions a la moleskine: Ciutat o Part forana?

La Sibil·la emprenyada. El poble no arriba als dos mil habitants. El metge, suec, agrana l'acera davant la seva consulta; ulleretes fines, em somriu. Una homosexual, lesbiana, casada, du el seu fill a l'escola de ca ses monges, de Sant Vicenç de Paül. Al forn, em comenten que «a una que cantava la Sibil·la l'ha embarassada un moro».

Amor impropi? Una parella. Ell fa un porro i ella du un tatuatge a l'esquena prop de la regata del cul, que quasi mostra. Els dos són personatges grassos. Són a vorera de mar, a Palma, al moll on surten les 'golondrines' (una d'elles «Crucero Marco Polo», què s'havien pensat!). Duen una nineta petitona dins un cotxet i la mare, supòs, li dóna un biberó. Ell, mentre, tira un volantinet a la mar, bruta i oliosa, per mirar de treure qualque llisa, crec. Al cap de poc, ell li dóna la ginya a ella, agafa la nina i li fa moixonies amb molt d'amor. Vista la postal em sorprenc de la tendresa d'aquell 'homonot', que, em torn a sorprendre, em pareixia impròpia. No sé... per la 'fatxa'. Però, no; fa riure la nineta, talment un pare 'carinyós'. Mentre, molt a prop, passa una parella, els dos mudats i prims. Ell li diu a ella, amb convenciment: «Para afrontar el destino hay que tener mucho valor. No basta con mirar lo que viene».

Màrfegues d'alga. «Ma mare no va voler mai que els missatges de la possessió dormissin damunt la palla, ni que s'hi fessin una màrfega mal feta. Va fer fer uns llitets, més estrets, i uns matalassos d'alga de la mar, que no criava ni puces, ni polls. Damunt el forn, hi havia una sala calenta, allà hi dormien aquells nins. Perquè eren nins, de sis anys per amunt, que te creus que això del treball infantil, aquí no n'hi havia? Feien llàstima. Els més vells, pastors i oguers, els feien bromes pesades i de mal gust, la llenya damunt. Un pic, a un nin que l'oguer l'havia agafada amb ell, i li feia malfraig constantment, aquell ninet cansat de rebre, un dia que l'oguer dormia devora el foc, agafà les esmolles que havien quedades dins el caliu i li estenallà el nas, amb el ferro calent, vermell rabent. Li quedaren aferrades, s'aixecà amb un bel i les duia penja que penja. Quan li caigueren hi havia mig nas aferrat i l'altre socarrimat a cada banda. Són històries de la mala Mallorca, de la Mallorca de la fam, n'hi ha que es creuen aquell bucolisme estantís i tanmateix, ha estat com sempre. Com ara».

Orientació professional. El retorn a la Ciutat sempre s'ha de fer amb una certa adequació, perquè no sigui molest, ni dolorós. Hi ha, com en tot, un punt d'inflexió, un punt a partir del qual ja podem dir: ja hi som. Sempre, però, és trepidant i absolut, no diguem mentides. Pel carrer em parlava no sé qui pel 'telefonino', a casa li diem així al mòbil, italianitzant, no devia ser molt important perquè escoltava molt més una nina que anava davant meu, amb la seva mare: «Cuando sea mayor, mamá, quiero ser para-psicóloga; no psicóloga: para-psicóloga». Em vaig fotre a riure, a esclafits. Ja anava bé ella, veia molt més futur venent fum, com aquests endevinadors de les televisions, que llum, fent de bon professional. La vocació ben entesa no necessita passar pel servei d'orientació. Ja som a Ciutat. Ja nedam.

Corpus i Marihuana. A la madona de Son Gorreó l'havia anada a veure la Guàrdia Civil. La bona dona per la festa del Corpus, que ara la fan en diumenge, i a instàncies del batle i el rector, que volien el poble engalanat, havia fet treure a la jornalera dos cossiols defora, davant ca seva. Massa ell, mentre seia a la fresca dins un balancí, el cabo de la Guàrdia Civil, la va visitar i li va dir: «Madona, convendría que entrase estos tiestos.» «I ara? I són tan verds i van tan bons... el meu nét els ve a regar cada setmana». «Entre las macetas. Impiden el paso.» No li va voler dir que havia tret a defora dos plantosos cossiols amb dos enormes exemplars de cànnabis, altrament 'herba' o 'marihuana'. «Me sap greu, perquè teníem el mateix nom». Ella era Maria. Idò, coses com aquestes, de la part forana. Un lloc de Mallorca on, segons els de Ciutat, hi habita la gent que menja cada dia frit de freixura. Pensador de capçalera. Feim la passejada, peripatètica, pel puig de Sant Pere i sa Feixina. Va amb ulleres de cul de tassó, sandàlies de frare-llec, fumant Marlboro compulsivament. Pens: mira aquest filòsof, com els poetes, tancats dins ells mateixos. Com nosaltres, petits submóns, 'chaperos' de la lletra i el pensament, barallats sempre, amb les nostres sectes excloents d'amics i enemics, bandes suburbials, que no sabem res del que passa realment. O sí. O no. Nogensmenys, àdhuc (feia estona que no ho escrivia, abans s'usava molt), ell és el meu pensador de capçalera, qui, a més de fixar-se en l'amor de les tres taronges, també repara molt en els llinatges de la gent, les herències "les genètiques i les altres", els negocis familiars, les semblances socials... «A Catalunya per triomfar han hagut de triomfar, abans, els teus avantpassats. De primera generació, ningú. Em referesc als escriptors». No hi podia faltar la sentència, absoluta i certa: «Els nostres dos enemics són la supèrbia i l'adulació. La primera ens fa cometre tots els nostres errors i per a la segona no estam preparats, tots hi sucumbim.»