Adéu, «Paquita»

«Paquita» havia nascut a Sóller i era filla d'un mestre d'escola rebatejat. El seu espòs era Luis Más Ribas, que, amb el pas del temps, va arribar a ocupar un alt càrrec a la Banca March.

No posaré de manifest les seves virtuts com a esposa, mare i àvia, que indubtablement em consta que posseïa, sinó que només parlaré d'ella com a amic i company de rutes pedestres, per ressaltar la seva desbordant simpatia, desimboltura, conversació amena i gran sentit de l'hospitalitat, que va captivar tots aquells que la tractàrem.

Mai de seu llavis va sortir la menor queixa, en el transcurs dels nombrosos itineraris que, en la seva companyia, vàrem dur a terme els seus habituals camarades d'excursió. Com a anècdota es pot recordar que, fa més o menys un any, el nostre grup va recórrer els meravellosos racons del Parc d'Ordesa i, malgrat que ella patia un inoportú atac de vertigen, va caminar com el que més i a la pregunta reiterada de:
"«Cómo et va, Paquita?»
La seva resposta era indefectiblement:
" «Molt bé! Tot va de meravella».
O alguna altra frase tranquil·litzadora que posseeïa la virtut que no ens sentíssim culpables de conduir-la per sengles penjades a mitjan pendent de la muntanya, amb horrorosos abismes que s'obrien en un costat. Així era la nostra entranyable amiga, que sempre va estar a la millor altura de qualsevol dels que vam ser els seus companys d'excursió. Amb un etern somriure, dibuixat perennement als llavis, desestimava el dolor i les dificultats. Adéu!, estimada amiga de sempre.

Gabriel Crespí. Palma.