Diumenge començava a clarejar, quan el Repòrter Tribulete va rebre una telefonada dels serveis de premsa de Presidència per a informar-lo que el President es disposava a baixar a l'estació del metro. A pulmó o amb botella?, va voler saber Tribulete. Amb katiuskas, va sentir que deia Jaume Jaume al telefonista. Quedava descartat, per tant, que el Molt Honorable fes immersió, però així i tot la notícia era important. De manera que Tribulete no va perdre el temps: va berenar pel camí d'una figa de moro, i va ésser el primer periodista a arribar a Son Fuster Vell. El President Antich i l'exbatlle d'Algaida, actual responsable dels Serveis Ferroviaris de Mallorca, contemplaven la bassa d'aigua des de l'escaló més alt. Semblaven estàtues. Així ho digueren dos pagesos dels voltants que no els perdien de vista. Què deuen fer, embadalits, a la riba..?, va demanar l'un. Ha d'ésser que esperin l'arribada de les teles d'hivern de Can Figuerola amb el vapor de les Índies, va respondre l'altre. El Repòrter Tribulete va passar-los per davant sense aturar-se, i no va parar fins a ser al costat de les autoritats. Ell saps que n'hi ha, d'aigua...! "va exclamar finalment el President" Aquest clot no és com un tonell de vi que el buides en dos dies... Semblava astorat. Tanmateix, no tant com Jaume Jaume. I no en sabem la fondària "comentava Jaume". Hi poses un peu, encara que sigui a la vorera, i té dallonses d'estirar-te cap avall na Maria Enganxa. L'estat d'ànim dels dos amics era pessimista. Miraven a prop i únicament veien aigua. Miraven lluny, i veien més aigua. Quina aiguada!, va exclamar el President. I a més a més, Xisco, aquí no importa que hi tiris la canya "va dir Jaume Jaume-. No trauries ni peix de prémer. L'estació s'havia quedat a les fosques. El nivell de l'aigua augmentava. Si jo estigués en el teu lloc "punxava Jaume Jaume al President", no em farien callar, aquests del Pepé, ni si em regalessin el paraigua del combregar...! Procurava calmar-lo, el President. I ara no veus que no puc anar pel món repartint guitzes? "li argumentava". Encara no n'he pegat cap i en Pepiño Blanco ja em retreu que som més destraler que en Campanal. De sobte, sentiren veus. Eren sons de cascavell que posaven un contrapunt optimista al degoteig de l'aigua. Escales avall, s'acostaven, falagueres, dues francesetes de les talladures d'Amélie. Oh, la, la...! "va exclamar una" où est le bateau-mouche? S'interrogaren amb la mirada, els dos polítics. Davall l'aigua hi ha les vies del metro..., va aventurar Jaume Jaume. Les al·lotes se'n tornaren. Je ne comprend pas, monsieur, s'excusava una. Au revoir!, s'acomiadava l'altra. S'allunyaren, escales amunt. Ara, a diferència del President, Jaume Jaume semblava tocat per l'Esperit Sant. Ens sortiria més a compte navegar que adobar els desperfectes, va concloure el President. Ei, que no has d'invertir ni un euro més amb adobs! "li va replicar Jaume Jaume, amb la mirada il·luminada". Que no has sentit aquestes ninetes que confonen l'estació amb el Sena...? Allò que has de fer és desfer-te del tren i comprar un bateau-mouche. Reflexionava, el President. Però, què dius...?, va demanar amb ganes de continuar la conversa. Ja m'has entès "va respondre Jaume Jaume amb vehemència". Deixa d'actuar contra natura que, vulgues no vulgues, els clots sempre estiren l'aigua. Tribulete prenia nota amb lletra nerviosa, conscient que recollia una notícia de primera plana. Faltaven els serrells. Si hem de fer un recorregut amb barca pels túnels necessitarem músics, va apuntar el President. I un guitarrista a bon preu sempre em veig amb coratge de trobar-lo, va respondre Jaume Jaume. Ca, barret! "continuava, un xic escèptic, el President". Des del Sena es veu tot el que hi ha a banda i banda del riu. Ja em diràs quin paisatge veurem, nosaltres, entre Son Fuster i Son Sardina...! No vacil·lava Jaume Jaume. Redell! "li responia", el clatell del que s'asseu davant. Va donar la proposta per bona, el Molt Honorable. Aquest hivern els estudiants tindran el privilegi d'anar a la UIB en bateau-mouche. I si deixa de ploure, que no s'assecaran les parades d'estació?, va plantejar el President. El paviment està tan assaonat que amb una mica de reg per aspersió n'hi haurà de sobres per a mantenir el cabal d'aigua, va argumentar-li Jaume Jaume. Dit i fet. El President Antich va adreçar-se al Repòrter Tribulete per anunciar-li el tancament del metro. El problema desapareix si la solució és bona "va continuar Jaume Jaume, tot tirant uns grampins al forat per calcular-ne la fondària". Ha mort el metro, visca el bateau-mouche. Va somriure, satisfet, el President. En pujar a la superfície, toparen amb un home, discret i educat, que recitava això: Aigo avui, aigo demà./ Aigo de dia, aigo de vespre,/ de matí i de capvespre./ Digau-me fins quan plourà? El va mirar amb simpatia, el President. Dóna-li un euro per a un tassó de vi, va ordenar a Jaume Jaume. I ara no veus que allò més gustós que ha begut mai aquest vellet és un tassó de llet belada...?, li va respondre. I pegant-li amb un colze, al President, un copet d'atenció a les costelles, va afegir: Qualque cosa em diu que és don Pere d'Alcàntara Peña. Continuaren caminant. Jo me'n beuria un, de tassonet de vi, va insinuar el President, amb l'ànim festiu. I ves! Amb un pica-pica "va proposar, Jaume Jaume". Anem a Cas Sogre. Va fer que no amb el cap, el President. Em sembla que tancaren l'any de la picor, va dir. És igual "va respondre Jaume Jaume". Alguna cosa tindran a la paella, encara que sigui reescalfat.