No me toques. No soy tu amigo

Al mateix poble, fa uns mesos, un municipal d'acadèmia va requisar una destral de l'interior d'un cotxe aparcat amb les finestres obertes. El propietari del cotxe i de la destral, d'amagatotis i sense fer renou, ecomanà al cap de policia que vigilàs els guàrdies joves «perquè roben». (Recuperà la suposada arma i va acceptar les disculpes de l'inexpert servidor públic). Som de la terra i no de la guerra, que insinua el cap dels municipals, però tot canvia tan aviat que sembla que ens passam de rosca i tornen les intransigències de l'ordre, de l'uniforme, de les orelles de fusta i dels caps tancats. O les censures de l'església, com a Eivissa. El bisbe vol rompre el contracte de lloguer d'una capella al museu, perquè no han llevat un quadre d'una exposició que considera insultant per a la institució religiosa. Ivo Hendricks â"el pintor holandèsâ" s'ho pot prendre com el cas de les caricatures de Mahoma. I ja veurem com s'agafaran per València l'exposició, que s'obre demà, amb motiu del centenari de Josep Renau, el cartellista dels deu manaments del capitalisme fets l'any 1934 i tant vigents encara per aquelles contrades.

És allò del bíblic vi nou en odres velles. Com el canvi de govern i les crítiques de 'debilitat' a Antic (a Bèlgica fa tres mesos que no tenen govern, i tot rodola). O els mateixos 'professionals' fent una altra televisió a IB3. «No me miris, que me gastes», que es diu al pati de l'escola. I l'escola, aquesta escola de la supèrbia, fa estona que està feta: quan la flexa és a l'arc, ha de partir. I si no, recordau l'escena del començament de l'oscaritzada Belle Epoque de Trueba sobre la Benemèrita. La falsa i cínica fatalitat del «tu t'ho has cercat».

I bé? Qui defuig de la sistemàtica publicitat que circula, quan topa casualment amb ella, no deixa de sorprendre's de la quantitat d'animalades que arriben a dir i a fer. Funciona, perquè ni ha que s'ho creuen, com cargols que surten a pasturar quan plou.