Lluís Maicas
Lluís Maicas

Quadern de viatge

Lluís Maicas28/08/07 0:00
TW
0

Diumenge, 19.- El pintor florentí, no pas per concepció, naixença o criança, tot i que en el món de la dualitat res no és impossible, ans per conversió, o per volició, o, potser, per l'acceptació indefugible del lloc, conscient o imaginari, que la fortuna i l'atzar reserven a cada mirada, aquest pintor toscà de la Mediterrània illenca, doncs, que ara i aquí ha de nom Pep Coll, però que tengué abans altres noms en altres existències, en una de les quals fou coetani del jove Masaccio, amb qui, molt possiblement, coincidí al taller de mestre Masolino, mostra la seva obra més recent, no pas a la seva capella Brancacci, de Santa Maria del Carmine, sinó en una de més propera i no per això privada d'una invisible, i alhora palpable, presència divina, que ungeix de lluminositat els colors que afaiçonen els savis en la disciplina de mixturar pigments i altres substàncies colorants: la capella de la Misericòrdia, a la Ciutat de Mallorca. No fóra desassenyat especular, pel traç i la intenció, fins i tot per les influències que s'hi intueixen, sobre la procedència estètica d'aquest pintor: sens dubte format en l'exuberància del Renaixement, del qual ha conservat el rigor de la plenitud creativa, la força que estimula el goig, el misticisme de les petites grans coses, i, sobretot, l'inexplicable do de colpir els ulls, i el cor, i encara l'esperit, de tots aquells que observen la seva obra sense precaucions, sense prejudicis: indefensos davant les emocions, davant els colors, naturals o impossibles, davant els missatges: tot de signes, cap d'ells superflu o estèril, que tracen l'itinerari vers els significats ocults d'un llenguatge que ateny el món silenciós de la representació dels objectes que no existeixen, tot de senyals que s'integren en un paisatge obscur de tan incandescent, misteriós de tan diàfan, llunyà de tan proper. Paisatges inversemblants que posseeixen la virtut d'aquietar l'agitació, d'assaciar la necessitat, d'alleujar la fatiga, d'alegrar l'aflicció. Mapes que porten al tresor de la lucidesa, que només és un breu, compacte, dolorós fulgor de la follia. Cartes de navegació astral vers la ruta de l'horitzó en escenografies que imiten la perfecció del cercle, o la visió de la circumferència com un forat que travessa l'espai i s'omple de referències als elements essencials que giren al voltant de la passió: el foc, la carn, l'amor, els somnis, el blau.

Sorprèn, posem per cas dins el vermell, la silueta d'un joc, el gràfic del qual Julio Cortázar incorporà, per sempre més, a la literatura universal, i que, per jugar-hi, cal marcar els límits amb el caire d'una pedra sobre la pols del carrer, o sobre l'asfalt, amb la blancor d'un guix, o amb el pinzell sobre la superfície del paper; el contorn, gairebé infantil, d'una construcció, una casa dins la qual s'hi ajoquen, cercant aixopluc de les tempestes de llum, tot de personatges transparents, protagonistes d'històries que algú haurà d'escriure; el perfil d'una creu, o d'una ics, o d'una cruïlla de camins, que van o vénen del no-res; les puntes d'un estel fugaç en un firmament de textures inversemblants, o, potser, els braços d'una estrella de mar sobre l'arena, que el tintorer ha tenyit amb sals i algues de colors; la taca ocre d'un continent que encara s'ha de formar a les profunditats de la tela; figures geomètriques, desordenades segons l'estranya matemàtica del gest; serpents, de pell translúcida, arrossegant-se per geografies insòlites que pertanyen a la ficció real; grafies procedents d'alfabets desats en indrets oblidats de la memòria; tot, al capdavall, indicis per ajudar a llegir, i a comprendre, la poesia que contenen els quadres, en aquest cas lluernes circulars on s'ha establert la claror, iris que miren de fora endins. Pep Coll, pintor florentí de la Ciutat de Mallorca, té la rara mestria de fixar, mitjançant les tècniques de l'aquarel·la o de l'acrílic, tant se val, sigui quin sigui el format que faci servir, tons i vestigis d'una civilització que pertany a la intersecció de dos mons, tots dos irreals, o cap dels dos.

Tot això no obstant, més enllà de les especulacions pròpies de la lectura, única en cada cas, com únic és cada lector, o cada espectador; més enllà de les interpretacions pròpies del traductor quan s'enfronta, indecís, al sentit original d'una escriptura, sigui textual o visual, sentit que mai no hauria de ser unívoc, car només l'equívoc enriqueix un text; més enllà de qualsevol versió o teoria, els valors, o les característiques, si volem defugir la càrrega ambigua del llenguatge, que més sedueixen de l'obra de Pep Coll són, en la meva opinió, deliberadament subjectiva, l'acumulació d'energia i l'equilibri, que transmeten una teràpia destinada a guarir, a reconfortar, a assossegar el desfici, i, alhora, a restablir la força d'una disposició favorable que ens apropi a la pau interior.

+ Vist
+ Comentat