La besada de la infermera i el mariner

Va ser una besada eufòrica i improvisada, perfecta per celebrar el final oficial de les hostilitats, i perfecta també per tornar a creure que la normalitat havien deixat de ser els trets i les carns mortes i tornaven a ser-ho les besades i les pells tèbies. Va ser una besada que, gràcies a una foto d'Alfred Eisenstaedt, que la va immortalitzar per a la revista Life, es va convertir en el símbol de la presumpta felicitat de l'època de pau que llavors tot just començava. La foto és excepcional, ardorosa i amable, sincera i potser apassionada, però amb més sornegueria que obscenitat, amb més ganes d'alegria que intenció d'erotisme, i el fet que mai no s'arribés a aclarir qui eren els dos protagonistes encara fa que tengui una força més simbòlica, que amb els anys hagi consolidat la seva aura d'icona representativa i general. Eren tants els mariners, i tantes les infermeres, que tenien motius per celebrar el retorn a casa, degueren ser tantes les besades que les parelles d'amants i les parelles d'amics i les parelles de desconeguts es feren durant aquell mes d'agost per celebrar el retorn de la pau, que una foto feliç de rostres inidentificables era l'única que podia representar-los i fer-los justícia a tots.

L'altra foto
Només vuit dies abans de la desfilada triomfal per Times Square i de la besada entre la infermera i el mariner i de la foto meravellosament feliç d'Eisenstaedt, a l'altre cap de món, en unes circumstàncies absolutament contràries, es va fer una altra fotografia, que també va ocupar portades internacionals i que va immortalitzar un fet que avui encara es recorda i igualment es commemora, però no amb besades públiques i rialles generals sinó amb discursos tristos i seriosos, llàgrimes estupefactes i la voluntat de no permetre que torni a succeir mai més. És la foto del bolet de fum i pols i runa i flama que el matí del sis d'agost de l'any 1945 va provocar el llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima, que va causar la mort de setanta mil persones i la mort posterior de tres-centes mil més.

Una i altra foto serveixen com a síntesi brutal i exacta de la història, i no només perquè una representi o mostri l'alegria més llampant i l'altra l'horror més negre sinó perquè, posades una devora de l'altra, fan evident l'amoralitat sense vergonya amb què funciona el món. És abominable la bomba atòmica i no són disculpables ni comprensibles totes les morts que va provocar, però sense la bomba qui sap quantes morts més haurien fet falta per aconseguir arribar a la pau feliç de la foto de la besada, una besada encantadora perquè representa la jovialitat festiva dels supervivents però alhora terrible i indecent perquè mentre a la famosa plaça de Nova York s'estaven besant la infermera i el mariner a la ciutat d'Hiroshima una dona bellíssima veia com li anava caient tot el cabell, i un ancià no podia menjar perquè les dents eren pols, i un infant sentia com la seva pell que feia una setmana era tan fina i dolça ara se li trinxava com paper, un paper absolutament diferent del que devia envoltar (serpentines de coloraines) els caps de la infermera i del mariner besant-se, que no tenien la culpa de res i a qui seria totalment miserable i mesquí de retreure'ls l'eufòria i la inconsciència...

Band of Brothers Hi ha experiències tan especials que, per a mal i per a bé, et fan parent pròxim de tots aquells que també les han viscudes: això és el que he escrit al final del primer paràgraf d'aquest paper, i en escriure-ho sobretot pensava en Band of Brothers, una minisèrie de televisió, basada en fets reals i produïda pel mateix equip de Salvar el soldat Ryan, que relata les peripècies d'un grup de soldats americans que lluitaren en la Segona Guerra Mundial. Si els protagonistes de la pel·lícula eren uns soldats que desembarcaren a Normandia, els de la minisèrie són un grup de paracaigudistes que el dia D saltaren rere les línies enemigues, i que hagueren de combatre a França, Holanda i, finalment, acabaren entrant a Alemanya, ocupant el Niu de l'Àguila de Hitler.

Band of Brothers és una minisèrie extraordinària: humanament veraç, cinematogràficament impecable; però si hi he pensat ha estat perquè presenta un parell de peculiaritats. La primera és que, com que està basada en fets reals, cada capítol comença i acaba amb unes declaracions dels personatges reals, ja vells, que reflexionen sobre tot el que varen viure, sobre els companys morts, sobre el coratge que demostraren i la por que sempre tingueren i varen haver de dominar. I la segona peculiaritat és que, com mai no he vist ni llegit enlloc, Band of Brothers és perfectament capaç d'expressar, amb realisme i sense sublimacions, la grandesa i la generositat que hagueren de tenir aquells soldats per combatre en aquella guerra.

Són una generositat i una grandesa que, si bé la Segona Guerra Mundial és una de les poques guerres de la història en què prendre part a favor d'un dels bàndols és perfectament senzill perquè hi ha uns bons i hi ha uns dolents claríssims, no es deu a cap idea patriòtica o humanitària, ni a la defensa de cap gran ideal abstracte, sinó a la defensa "això és el que repeteixen un cop i un altre els protagonistes" del company que lluitava al seu costat, una defensa que va arribar a crear uns vincles potser més sòlids que els sanguinis, i que un dels protagonistes, ja molt vell, descriu perfectament al final de l'obra, quan recita uns versos de Shakespeare que en català més o menys volen dir això: «nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres colla de germans»; però que és en anglès que s'han de llegir i dir en veu alta: "We few, we happy few, we band of brothers».

Bellesa i apocalipsi i generositat; una besada esplèndida i una explosió abominable i les aventures bèl·liques d'una colla de germans: així de fabulosos i complicats i bèsties són el món i la història.