N'Angelet nostre

Mentre els nostres pobles segueixen essent-ho, és a dir, que la gent es conegui pel malnom "que no fa ni rústic ni autèntic, senzillament és" i que la gent no hagi de posar un gual decorat amb la barramenta d'un ca rabiós perquè la gent del carrer sap que allà hi ha una portassa amb uns hàbits ben comuns i que segons a quines hores posar-hi un cotxe un momentet no fa res, però segons quines altres, ens n'hem d'abstenir. Mentre la nostra llengua sigui majoritària, i la gent vagi una mica a peu, i entrats al cor de l'hivern, se sentin xemeneies fumejants de matances i no s'ocorri a ningú anar a donar part a la guàrdia civil, ni a sanitat ni a la protectora d'animals. (Ja em perdonareu la estampa idil·líca). Bé, idò mentre els nostres poble segueixen essent-ho, encara alguna tret diferencial nostre hi surarà. Alguna cosa haurà escapat de la globalització. De tota manera, no faig aquest article per revinidicar-ne un cultiu d'hivernacle, una mena de mesquita totèmica de les nostres virtuts i essències. La modernització és més que necessària. En alguns pobles, més immunes a la globalització i a les pedadogies integradores, hi havia, i encara hi ha, el beneitet. Ara potser hauríem de dir, la persona que no té assolit el grau de maduresa i les capacitats considerades normals. Vaja, aquelles pobres persones, que la mateixa gent, li ha fet una ACIS vital, és a dir una adpatació curricular significativa. I han contribuït a fer-lo, dins les seves possibilitats, feliç. Passegen tot el dia sense fer mal a ningú ni tocar res del que no és seu. De vegades, a canvi d'una propina, fan un petit encàrrec, o els conviden a beure; o també ajuden en tasques que si bé no són fonamentals, sí que són agraïdes i, fins a un cert punt, necessàries. Jo que sé: en els funerals, de vegades dirigeixen els trànsit dins l'esglèsia: ja sabeu com és de maleducada la gent i com li agrada de poc guardar la compostura.. També, els he vist, dirigir el trànsit del cementiri i els seus contorns els dies de luctuositats. I suplien tan bé o millor que els muncipals. És cert, que no tot són flors i violes, i rere el seu estat i la seva atròfia mental, de vegades hi ha certes caparrudeses que normalment les paguen amb els de casa. I també és cert, que algunes d'aquestes persones pateixen, per fer una bulla, petits abusos per aquells eixelebrats de sempre: de vegades, els engaten. O els fan enfadar a posta perquè es mostrin un poc agressius... etc; coses que solen ser recrimades pel comú de la població, perquè en el fons, a aquests beneites, purs, que no hi són tots, que els falta una brusqueta (nomenclatures que solen fer servir la gent del poble per referir-s'hi; fixau-vos que són anteriors a la LOGSE i a altres invents de nomenclatures tovades i suposadmaent antitraumàtiques), deia que en el fons se'ls estimen, el poble se'ls fa seus i gran disgust ocorre quan alguns d'ells pateix danys. Tant és així que solen ser anomenats en diminutiu i se li sol afegir l'apel·latiu de nostre. Sí, el poble se'ls fa seus i se'ls mira amb una estranya consideració. En vaig conèixer un que li deien, n'Angelet nostre. Si no fos que la deficiència feia d'ell una persona de caràcter difícil i que, segons el poble, «era dolentot», hauria encarat els paràmetres abans dits, quasi bucòlics.