Un borino ros, amb gran dedicació, afica la trompa dins cada una
de les flors de la bouganvilea, talment com un colibrí. Els
conills, orelles altes, s'aixequen damunt els seus peus llarguers
de darrere i talaien per si un cas. El perfil de les muntanyes es
pot dibuixar correctament i estrictament per mor de la llum del sol
que ja s'endevina per darrere. És molt de matí.
El vespre abans, un terral fort, quasi de llebeig, havia fet
xiular tots els racons i redols de la casa; els moscarts s'havien
esvalotat i els dragons, prop dels llums, i les ratapinyades no
feien coneixedor. Però ara, la calma era total i la boira s'anava
ensenyorint de l'ambient, a poc a poc. Al cap d'una estona ja no es
veia ni la bardissa de davant. Pel camí hi apareix en Miquel
«Parretes», magre i amb el pel blanc, curt i fort com a filferro,
és un poc parent meu, i em saluda sempre alçant molt enlaire el
braç dret (com qui dir et faig un poc més de cas que als altres
perquè ets parent d'enfora).
â"«Va bé?» M'escomet, «Sí... idò mira tu quina boirada s'ha
posat. Aquí baix a sa Clotal de S'Ordi Bo la poden llescar
d'espessa que és.
S'Ordi Bo, vaig pensar, fa temps que no n'hi sembram d'ordi.
Aquests enigmes, insòlits i menors, sense categoria, mobilitzen
sovint la meva atenció de desenfeinat de vacances. Vaig decidir
dedicar el matí a esbrinar-ho. Ma mare, la propietària, no en tenia
ni idea, s'havia fet molt ciutadana, però va saber qui havien estat
els darrers majorals de la finca i els vaig poder visitar. L'amo en
Toni «Paparró», caminant amb dos gaiatos, ja no filava gaire prim i
només l'interessava contar-me que en el «Frente» de Saragossa,
durant la guerra civil del 36-39, el capità volia que només ell
tiràs les bombes de mà en els casos compromesos, perquè tenia molta
força al braç i molt bon dret per endevinar l'objectiu... El proper
pas em va dur cap a ca l'amo en Pep «Verdall», quasi cent anys,
però el cap clar com un llum. Vaig dur sort, se'n recordava
perfectament.
«En aquest lloc que em demanes hi enterràrem un mul, és un bocí
que teníeu enllà des Pou Bo. Al pobre animal li pegà un mal a ses
cames, començà que no aguantava ses coses i acabà que no
s'aguantava ni ell. Li donàrem unes begudes d'herbes i li férem
fregues amb oli i greix per devers ses cames, però tanmateix es va
morir. Es teu padrí no sabia molt bé què havia de fer; abans quan
es moria bestiar gros el duien a un lloc que deien es Carnatge,
però en aquell temps ja no s'usava. Decidírem que l'enterraríem i
el duguérem a sa Clotal, un lloc fondo, cavàrem un dia i mig, i de
nit el tiràrem dins aquell clot. I el tapàrem. Es teu padrí hi va
fer sembrar ordi tot d'una».
«S'ordi, aquella anyada anava rònec, magre de tot, llevat d'un
bocinet â"on hi havíem enterrat es mul- que s'havia fet bo, però bo
de tot, alt com un homo: només una clapa del sembrat de tres o
quatre metres quadrats. La gent no se'n podia avenir. Què hi heu
tirat d'embrivada? Demanaven. Noltros fèiem de no sentir-ho. Això
es va repetir devers quatre o cinc anys i la gent va començar a
referir-s'hi com es lloc de «s'ordi bo». Ja ho veus... i ara què
has de remoure?»
«Res, coses meves, cabòries...» li vaig contestar. Hi vaig anar
d'horabaixa, havia fet un dia de molta calor i a aquell lloc, un
poc pregó, hi feia bon estar. Al punt exacte de s'ordi bo un estol
de caderneres, més de quaranta en vaig comptar, s'hi havia aturat.
En veure'm alçaren el vol.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.