París bé val una transfusió

Jo, a vegades pens que com són d'absurds els ciclistes, ser capaços de fer-se uns transfusió o utilitzar qualsevol altre mecanisme que faci funcionar molt millor el seu metabolisme per tal que el rendiment sigui major. De tota manera, també em puc imaginar que la temptació és grossa. Us imaginau allò que deu sentir una persona quan entra victoriosa als camps Elisis de París, vestit de groc? Jo crec que és molt difícil posar-se en la pell d'aquelles experiències no viscudes. Però el que sí que puc imaginar és que el goig deu ser immens. La parafernàlia francesa, milions d'ullons de tot el món que et miren a través del televisor; les portades l'endemà a tots els diaris, els homenatges al llarg de l'any, la rebuda a la teva pàtria.... És clar, tots aquests elements posats dins el plat de la balança de les misèries humanes arriben a pesar molt i a fer que algú pugui arriscar fins al darrer extrem per tal de veure si assolirà el cim, la joia. I si l'apleguen? Paciència.... no passen gaires coses.... fas una mica el paperot, dius que no has pres res que no es pogués prendre... i poca cosa més.

De fet, el tron de París "real o imaginari, teniu present allò de Bogart, «sempre ens quedarà París» " és golós i no només d'ençà que existeixen les transfusions sanguínies, i els hematocrits i les hòsties diverses. París és golós i aquell rei, n'Enric III, no li va costar gaire fer una petita magarrufa vital i passar-se dels protestants als catòlics i exclamar tot panxo allò de «París ben bé val una missa». Si per a les grans glòries mundades hi ha la temptació d'adulterar el producte, no hem de pensar de cap de les maneres, que només són les altes gestes i les altes esferes les que són temptades a l'adulteració. Les misèries humanes són interclassistes i es posen en marxa no només per ser coronat rei del Tour a París, sinó també, en forma d'empentes i altres sortilegis, per no ser el darrer en el consolar en un funeral.

I segurament també en el món de la literatura, el dòping deu estar a l'ordre del dia, no en forma de tranfusions però sí en forma de capelletes, de relacions cultivades i altres untades de corrioles més velles que el pastar. El que passa és que la ciència, si bé ha desenvolupat uns mètodes d'anàlisi de la sang i l'orina humana per detectar si s'han aplicat, ingerit, transfusionat, olorat, flairat, lavativitzat alguna substància prohibida que n'alteri el metabolisme, i que en denunciï el joc brut, encara no s'ha inventat cap aparell que detecti les petites brutors quotidianes que ens ensutgen a tots. Potser millor, no guanyaríem per prozac o potser aquest aparell seria pitjor que els controls de seguretat aeroportuaris els dies que la maquineta va massa fina: a tothora sona el siulet denunciador.