Els doblers que cauen del cel

En el cor de l'estiu ens arriba la notícia que Jaume Matas ha pogut veure realitzat un dels somnis de la seva vida, com és ara jugar un partit de tennis amb Nadal a Wimbledon. De manera que d'un cop sabem dues coses d'en Jaumet de les Rambles. Primera i fonamental, que és feliç. Segona, que en lloc d'estar fent cua a la porta de l'INEM per aconseguir una feina, volta pel món més alegre que un gínjol. Això, precisament... És a dir, tot allò que fa referència a la felicitat que li vessa, en lloc d'alegrar-nos ens posa la mosca rere l'orella. Sembla que el Molt Honorable dels anys d'oprobi s'ho passa bé. O molt bé. O tan bé com Paris Hilton, que ja és el súmmum! És evident que a en Jaumet de les Rambles els extractes de la VISA no li lleven la son. Ha protagonitzat una escapada explosiva, espectacular, de Mallorca, més en la línia d'un Tachito Somoza que en sintonia amb la d'altres presidents de comunitats autònomes. Ara record com l'endemà mateix de deixar la presidència del govern andalús, Rafael Escudero va obrir el seu despatx d'advocat. I Rodríguez Ibarra, alhora que anunciava la seva voluntat de no continuar presidint la Junta d'Extremadura, feia saber la seva decisió de tornar a la universitat. La reacció de l'un i de l'altre són lògiques, perquè tots sabem que la política no enriqueix, de manera que un home de seny, tan aviat com deixa la vida pública, ha de pensar en el seu futur professional. Una de les preocupacions de Francesc Antich, quan el gran Gabito Escarrer li va guanyar la Guerra dels Quatre Anys i el va expulsar del Consolat de Mar, era saber com s'ho faria per treure la família endavant. Diuen que el Molt Honorable dels anys d'oprobi no té aquesta preocupació. Que tal cosa sembla impossible, atesa la seva dedicació de vint-i-quatre hores als interessos públics? És cert. I, sens dubte, una persona corrent no hauria sabut com fer-s'ho per abandonar la presidència amb més doblers dels que tenia quan la va ocupar. Però hi ha persones amb una capacitat de feina increïble. Si deixem de banda matisos ideològics intranscendents, podem afirmar que el Molt Honorable dels anys d'oprobi és com Tachito Somoza o Fujimori. Ras i curt, són personatges que han servit els seus països respectius amb una dedicació absoluta, fins al punt de no fiar-se de ministres ni de consellers i voler supervisar-ho tot personalment, fins el detall més petit. Doncs bé, arriba el dia que tots ells toquen el dos del seu país a causa d'una evident incapacitat de comprensió de les masses, i ni es plantegen la possibilitat d'apuntar-se a collir oliva per sobreviure. A l'inrevés. Una vegada a l'exili, forçat o voluntari, comencen a gaudir de les llaminadures del Cel. A en Jaumet de les Rambles totes li ponen. Accepta una feina a Nova York, juga a tennis amb Nadal (quina passada!), i el professor de Georgetown parla bé d'ell. No pot aspirar a res més. Ho té tot. Però tot. Heus ací la darrera: va dedicar-se en cos i ànima al seu país, i a les butxaques li han florit euros. Un miracle? Per als que creuen en miracles, sí. Per a mi, no. Jo pertany a una generació que ha fet de la desconfiança cultura. Record, de la infantesa en el poble, un grup de velles conversant. Era hora de feina i va passar un veí vestit de senyor. Ha fet una doblerada, va comentar una vella. Fa estraperlo...?, va demanar una altra. No ho crec, va respondre la primera. Idò escapça les cartes, va sentenciar una tercera. El Molt Honorable dels anys d'oprobi no puja al tramvia sense pagar ni perd el temps amb un escambrí, n'estic segur. Però els diners no cauen del cel. Això sí que és ben cert.