Quan una persona es veu abocada a deixar el seu país d'origen
per buscar-se la vida en un altre, el primer que intenta, en
condicions normals, és deixar de ser un immigrat. Que ho
aconsegueixi en un temps més curt o més llarg depèn de molts
factors: capacitat de trobar un lloc de feina, possibilitats de
guanyar-se més o menys bé la vida, actitud de la societat
d'acollida envers els nouvinguts, possibilitats de formació, accés
a la sanitat, a l'habitatge, etc. Aquests factors resulten
estàndard i, en qualsevol cas, si es donen positivament ajuden a la
integració socionacional dels nouvinguts i, si no es produeixen o
es troben entrebancats, la dificulten.
Existeixen, emperò, condicions que no són estrictament
estàndard, i que diferencien unes societats d'unes altres. A les
societats nacionalment normalitzades (que compten amb mecanismes de
poder propis i que s'autoorganitzen políticament), la integració
des d'un punt de vista lingüístic és sempre aparentment espontània
i mai no discutida. A cap marroquí o maurità que se'n vagi a viure
a Toledo o a Madrid no se li acudirà de discutir si ha d'aprendre
castellà o no, i, encara molt menys, li passarà pel cap, ni que
sigui com un núvol lleuger, que el fet d'aprendre castellà
constitueixi una «imposició» per part de la societat receptora.
N'aprendrà i punt. I no es plantejarà cap altre condicionant en
relació a aquest fet.
La normalitat té, emperò, una torna no especialment favorable
per a les persones immigrades. L'esmentat marroquí o maurità podrà
haver après castellà i continuar sent considerat com un
«estranger», com un «immigrat», entre els toledans o els
madrilenys. Bé que hi ha profusió de gent vinguda de Colòmbia,
d'Equador o d'altres països llatinoamericans, a Madrid, i el fet de
parlar la mateixa llengua que els madrilenys no els fa menys
«immigrats». Al contrari, malgrat la sintonia lingüística, són
percebuts com a «estrangers» com a gent «de fora».
Entre nosaltres les coses són un pèl més complicades, però també
tenim portes obertes que d'altres societats tenen clarament
tancades i barrades. Per a una persona que arribi avui a Eivissa o
a qualsevol altre lloc de les illes Balears (o a d'altres àrees
dels Països Catalans) no resulta obvi i de sentit comú el fet
d'haver d'aprendre català. Es pot viure a la nostra societat i fer
una vida relativament normal no sabent-ne, si hom s'expressa més o
manco fluidament en espanyol. Però, si qui ve a viure entre
nosaltres és una mica despert i té la ment oberta, de seguida veurà
que l'espanyol no li dóna accés a tot, i que es perd moltes coses
si no sap català. Ara bé, això no ho podrà observar a la primera.
Caldrà una certa iniciació perquè pugui observar aquest fet més que
evident.
El marroquí o el maurità que arribi a Eivissa i aprengui
castellà, fins i tot quan el parli fluidament, observarà que no ha
deixat de ser un «immigrat», que li manca alguna cosa per a la seua
plena integració dins la nostra societat. Potser encara no
constatarà que li falta saber català. Malauradament, toparà amb
molts entrebancs per fer aquesta constatació elemental. Alguns són
de caire polític i administratiu (Eivissa forma part d'Espanya, hi
ha molts funcionaris que no dominen la llengua pròpia de l'illa
...). D'altres de caire purament ideològic (intel·lectualastres
tant espanyols com locals faran tot el que puguin per crear una
opinió pública segons la qual haver d'aprendre català pot ser
considerat com una «imposició» ...). Tot això són traves al que, en
condicions de normalitat lingüística i, sobretot, de normalitat
política, es produiria d'una manera espontània. En aquestes
condicions de normalitat, un immigrat que arribàs a Eivissa
aprendria català tan aviat com aprèn espanyol un immigrat que
arribi a Madrid.
Quan aquesta persona aprengui català, tengui o no tengui papers,
hagi nascut on hagi nascut, serà un dels nostres. Nosaltres el
reconeixerem com a membre de la nostra comunitat humana d'una
manera espontània. En aquest sentit, record una anècdota deliciosa
que li va passar a Guillem d'Efak, mallorquí d'origen guineà. Va
entrar en un bar de poble, a Mallorca, i va demanar un cafè amb
llet. El cambrer se'l va quedar mirant amb estranyesa. Fa quaranta
anys, no n'hi havia gaires, de negres, a Mallorca. I li va dir: «si
no fos perquè parlau mallorquí, diria que sou negre».
Idò bé, una política correcta d'immigració és aquella que
tendeix a fer que els immigrats deixin de ser-ho i passin a ser
ciutadans normals del nostre país. Difícilment es pot aconseguir si
no va acompanyada d'una política adequada d'integració
sociolingüistica. I difícilment podrà realitzar-la en els altres
qui no se l'ha practicada en si mateix.
Hauríem de ser especialment curosos en aquestes coses, si
realment volem que entre nosaltres imperi la igualtat
d'oportunitats, autèntica base de la justícia social.
Bernat Joan i Marí, eurodiputat
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.