Molina, Zapatero, Bono

César Antonio Molina ha pres possessió del Ministeri de Cultura besant la bandera. Per als espanyols, la bandera és la llengua castellana. És el seu signe d'identitat més preuat, de la mateixa manera que ho és per a nosaltres, els catalans, la llengua catalana. Tanmateix, allò que per a nosaltres és un mitjà d'expressió i un vehicle de cultura, per a ells, els castellans, ha estat, a més a més, una eina de colonització. César Antonio Molina ha arribat al ministeri amb la pretensió de fer-se sentir. Tot just arribar ens enfloca que el castellà no és un idioma provincial i que es disposa a enfortir i expandir la seva presència en el món. De sobte s'adona que parla com els mestres d'escola acabats de sortir dels albergs on aprenien la FEN, i matisa que a Espanya, a més a més de l'idioma comú, també se'n parlen d'altres. De manera que, de bon començament, César Antonio Molina ens mostra les seves cartes i descobrim que s'identifica amb la millor tradició del colonialisme espanyol. Pel que fa al seu afany d'uniformitzar-nos, és clar. La voluntat d'arribar arreu és part d'un altre projecte. Ben difícil de portar a terme, això sí. Si no arriba a un acord amb SEUR no sé com s'ho farà, per a portar, amb els nou mesos que resten de legislatura, la llengua castellana del uno al otro confín, però és evident que, ho aconsegueixi o no, la seva verbositat el pot convertir en una perla per als articulistes. En el primer dia de ministre, va retre visita de compliment a Francisco Ayala, el centenari escriptor granadí. És un recurs passat de moda, aquest. Aznar acudia a visitar Rafael Alberti per fer-nos saber que, de poesia, en sabia pels caps dels dits. I els Reis visitaven Josep Pla per alimentar el cofoisme pujolista. Bé, al mas de Pla s'hi acostaren tantes autoritats a fotografiar-se amb ell, que el bon home ordenava a la criada que rodés la clau de la porta del carrer abans d'asseure's a taula. Probablement César Antonio Molina no trigarà gaire a visitar qualque patum provincial perquè, a jutjar per les seves primeres paraules, comparteix l'estil de Zapatero i sap que s'ha de tirar puu a les autonomies. Per a tenir-les enganxades més que per a engreixar-les. És a dir: un discurs rupturista que no passa d'ésser un foc d'encenalls; després d'una abraçada, una traveta... En fi! Zapatero ha demostrat ésser més oportunista que estrateg. La darrera martingala el deixa més ben retratat que el radar de la Guàrdia Civil. Amb vista a les eleccions generals ofereix a Bono la possibilitat de presidir el Congrés dels Diputats, perquè Bono li permetria compensar el desgast electoral provocat per la ruptura de la treva armada d'ETA i per l'estatut català que, si surt rebaixat del Tribunal Constitucional, s'haurà d'interpretar com un judici condemnatori a Catalunya. L'aposta de Zapatero per Bono suposa el viratge del socialisme cap a l'espanyolisme folklòric i sentimental dels Sánchez Mazas i companyia. A qualsevol que miri cap enrere (no massa enrere) l'ha de sorprendre desagradablement l'actitud de Zapatero. Més frivolitat, impossible. En quatre anys ha passat d'apostar per un federalisme línia Maragall (és a dir, el caos), a fer-li la gara-gara a algú que s'enorgulleix d'haver tingut, el trenta-sis, un pare falangista. Que té dret, Zapatero, de tirar cap on li peti? Naturalment. Ell sí. A nosaltres, però, que ens deixi en pau. En qualsevol cas, hem d'admetre que és un viratge molt brusc, el seu. Massa brusc, fins i tot, per a no pensar que, des del punt de vista ideològic, el PSOE va a la deriva.