Els optimistes africans

Ha acabat una reunió de tres dies a Accra, la capital de Ghana, en què els caps de govern de països africans havien d'acordar la propera passa per formar un govern per a tot el continent, la propera passa per crear la Unió Africana. El primer decebut ha estat el líder de Líbia, Muammar Gaddafi, un dels quals proposaven crear un govern unitari, amb president, ministre d'exteriors i exercit, al moment, com bon revolucionari que és. Gaddafi estava tan decebut que partí cap a ca seva sense esperar les festes de cloenda de la reunió, on tots exhibiren cotxes cars i bon humor. Gaddafi no estava de bon humor. La Unió Africana existeix, més o menys així com existia la unió entre països europeus a finals dels anys cinquanta, quan aquí només hi havia col·laboració puntual en carbó i acer entre un grapat de governs. Potser això és injust. La UA té soldats que envia de vegades a zones de conflicte. Els acords comercials i econòmics entre estats africans són molts. Però és cert que les coses no progressen com voldrien els polítics que tenen pressa, que tenen poca paciència amb la democràcia. La lliçó que hauran d'aprendre molts dels caps d'estat africans, tant entre els quepartiren prest com entre els que quedaren fins més enllà del darrer discurs, és que aquest tipus de projecte creix i es fa a un ritme geològic comparat amb els seus calendaris polétics. Els homes que eren a Accra tenen deu anys al poder, alguns menys i algun més dictador té més temps, però cap no tendrà el temps necessari per veure molt avançada la seva visió d'unitat africana, molt menys veure-la acabada. Han de saber estar satisfets en posar els fonaments i crear la cultura política necessària perquè la UA es pugui anar consolidant i no tambalejar amb el primer fracàs. Per sort, a més de gent com Gaddafi, compten amb homes com Kwame Nkrumah de Ghana, que dirigiren els seus països en les primeres dècades de la independència. Aquests són els que conservaran l'optimisme encara que el procés d'unió duri molts anys més.