Una mica de por

Maria Aurèlia Capmany va escriure una obra teatral titulada Vent de garbí i una mica de por. Ara el vent encara no ha fixat amb exactitud la direcció, però no se n'esperen grans variacions, sobretot si les coses es fan amb discreció i d'amagat d'aquests que creuen que, filtrant, es guanyen el favor d'un o altre mitjà de comunicació. I sí, però per poc temps, això pareix mentida que encara no ho sàpiguen. Hauria pogut passar que, car qui amb al·lots se colga compixat s'aixeca, algú hagués estat a punt de negar-se a compartir matalàs amb externs tocats de puerilitat. Fan passar pena. I una mica de por. A l'eufòria -de la gent que en la tortada electoral ocupa els segments que van del centre nacionalista fins a l'esquerra nacionalista, passant pel centre més o menys esquerre i els comunistes i els verds, el republicans...-, a l'eufòria d'aquest material humà d'al·luvió ha seguit una mica de por. Seran capaços aquesta vegada, els governants, de dur el timó amb seguretat -que no exclou la flexibilitat ni el diàleg, però sí la indecisió permanent? La veritat és que l'experiència anterior va deixar moltes clapes de decepció en el panorama. S'ha tendit a explicar-ho tot pel mestissatge polític del Pacte de progrés, però els problemes que es poden atribuir a l'heterogeneïtat d'aquells governs no foren ni una quarta part dels que raonablement tothom havia vaticinat. El mestissatge és la coartada per emparedar els grans errors, tanmateix conseqüència d'ineptituds personals. Quin fou el per què de tot plegat? No s'han detectat grans esforços per aclarir-ho de bon de veres. Hi ha hagut algunes lamentables pantomimes d'autocrítica, fetes des de l'esgotament intel·lectual. En fi, poca cosa de profit. I ara? Com s'esmenen els errors d'antany si se n'ignoren les causes? Hi ha avui més saviesa política que aleshores, més coratge, es tenen els objectius més clars i s'està disposat a assolir-los amb més energia? Siguin quins siguin els governants, no els faria nosa saber que molta de gent s'està fent en veu alta aquestes i altres preguntes, i per ventura encara algunes més que no gosa verbalitzar per no contribuir a fer lloc al desànim o a ser tatxat de derrotista: estam obligats per llei no escrita a ser optimistes. Bé, feis-nos contents: donau-nos motius per ser-ho, optimistes, motius de pes. I un poc aviadet. Pensau, en tot cas, que si bé és veritat que tenim una mica de por, encara tenim més... no sé si dir-ne esperança o il·lusió. Sou conscients què significa que us en facem dipositaris?