Invocacions (sense èxit) al comunisme

En el darrer Millennium del Canal 33, en un diàleg organitzat sota l'enunciat «El futur de l'energia», el catedràtic de Recursos energètics de la Universitat de Barcelona, Mariano Marzo, traçà el triangle de les «es» per a la supervivència del planeta, economia, energia i entorn, fórmula a la qual va voler afegir una altra «e»: electoralisme. El doctor Marzo suscità una qüestió que anava més enllà del que va voler explicitar, tal vegada perquè la lògica el podia menar a unes incorreccions polítiques que requereixen temps a bastament per a matisacions i contextualitzacions acurades. No ens n'hem d'estranyar: les eleccions són l'ànima de la democràcia -no n'ha de tenir només la Caixa- i relacionar l'electoralisme amb la incapacitat política de fer front, de veritat, a les malalties del planeta, es presta a conclusions precipitades. Servidor tenc un amic de molt de pes intel·lectual, de moltes lectures, un home viatjat i experiència tot ell, que creu fermament que hi ha problemes, generalment els de major embalum, que no es poden resoldre en democràcia, no per la filosofia del sistema, sinó pels seus vicis. Quan parles amb aquest amic de certes qüestions, observes com el seu ésser democràtic empal·lideix a poc a poc, procés que culminarà inexorablement en la conclusió de les grans ocasions, expressada amb veu ombrívola: «Això només ho podria arreglar el comunisme». Òbviament, aquestes paraules clausuren el diàleg sobre el tema, i passam cautelosament a coses més assequibles al sistema actual. Però aquest ajornament de les qüestions que només el comunisme podria plantejar-se amb garanties d'èxit no les allibera d'una incòmoda complexitat. Segons Marzo, els plans energètics, en haver-se de cenyir als cicles electorals, no encaren la problemàtica amb eficàcia ni amb valentia, tota vegada que, si l'eficàcia de les mesures correctes només aflorarà a mitjan i llarg termini, manca la valentia per assumir la responsabilitat d'unes decisions que implicarien canvis no sempre ben rebuts. Certament, molts d'errors per acció o per omissió s'expliquen per la submissió dels governs als tempos imposats pels cicles electorals, que generen en molts de governants un stress que redueix sensiblement l'eficàcia del sistema. I no trobam manera d'acudir a solucions aportades pel comunisme, com els clubs de futbol que acudeixen al mercat d'hivern per resoldre mancances temporals, sense adquirir, però, compromisos a llarg termini amb els reforços.