Si és cert que les idees vénen del nord -i ho és- haurem de començar a mirar-nos amb l'atenció que es mereix aquest gran ministeri del jove govern Sarkozy-Fillon: el superministeri d'Immigració, Integració, Identitat nacional i Codesenvolupament, atorgat a Brice Hortefeux. El nomenament d'Hortefeux i la creació d'aquest ambiciós ministeri han estat superats per la novetat de Rachida Dati -una dona d'origen magribí plenament integrada en la cultura francesa, estèticament i ideològica, com han demostrat les seves fotografies i les seves declaracions, al capdavant del ministeri de Justícia-, però la creació d'aquest ministeri originarà, en els pròxims temps, moltes més notícies que l'activitat de la justícia. I no poden, d'altra banda, separar-se del tot ambdós nomenaments: si un dels objectius declarats de la política governamental francesa és la integració de tots els ciutadans, ¿quina millor prova que l'arribada d'una immigrant, de primera o segona generació, a la cúpula del poder polític?
La creació d'aquest ministeri -que ja s'abreuja als informatius com el ministeri de la identitat nacional- no ha estat una novetat de darrera hora. Sarkozy va proposar-la el març passat, abans del començament de la campanya, i en aquestes setmanes algú s'haurà encarregat d'engegar la que ha de ser, ineludiblement, la seva primera feina, a part de la regulació burocràtica i administrativa de la immigració: definir en què consisteix la identitat nacional, francesa, en aquest cas. Fins ara, la concepció francesa del patriotisme republicà que ha impregnat bona part de la cultura política europea confiava la ciutadania a una concepció jurídica dura i prou definida, i la ciutadania encerclava un conjunt de drets -i de deures- que podien detallar-se amb una certa facilitat. Lluny de la nostra tradició, i sobretot de la nostra història, drets fonamentals com la llibertat o la igualtat formaven part indiscutible d'aquesta garantia reconeguda a tots els ciutadans francesos. Però ara, concebre la ciutadania -per començar, vers els immigrants, tot i que la preocupació per la identitat nacional afecta tothom per igual- com un objectiu que s'ha d'assolir, i després d'un conjunt d'exigències o de tràmits, i com un estatus en el qual s'ha de porfidiejar, com s'ha d'entendre? Significa que s'exigiran més requisits, per ser reconegut com a ciutadà, a part de l'implícit del compliment de la llei? I com s'atorgarà, aquesta ciutadania? I a qui? I quins elements la garantiran? Serà forçós el més evident, el domini de la llengua, o les llengües, oficials? Els francesos, el govern francès, no té gaire problemes ara com ara amb altres llengües que no siguin el francès, perquè les han arraconades totes, però no sempre serà així, ni és així arreu. I s'hi afegiran altres exigències, per garantir aquesta identitat nacional? Potser s'haurà de dominar la història del país? (Quina? I segons quines interpretacions? I: n'hi haurà exàmens?) S'hauran de posar, els ciutadans, o candidats a ser-ho, el vestit típic, un pic, o més, l'any? Hauran de dominar la cuina tradicional, i/o els vins? Els esports típics? Conèixer-ne els museus? La geografia? Col·laborar en la recuperació del patrimoni? Fer-se amb una mena de recull d'allò que tothom hauria de saber d'etnologia i que ningú no s'ha atrevit a demanar?
El compromís de l'estat -democràtic- de valorar la ciutadania mitjançant esferes d'integració, voluntària i mesurable, dels ciutadans, no és gens nou, i no s'hauria de veure immediatament com una imposició. Al capdavall, el ciutadà que es compromet a mantenir els límits de velocitat quan condueix o a pagar els seus imposts expressa ben clarament, amb les conductes que resulten d'aquest compromís, la seva voluntat d'integració. I aquesta -nova, si es confirma- exigència de l'estat no suposa tampoc un enfrontament amb la tradició liberal (tot suposant que encara en quedin, de liberals). Tot i això, mentre es desenvolupa la iniciativa, les preguntes són inevitables, i els francesos ja han començat a fer-se-les. Saben que la identitat, occidental en general, i la francesa en concret, és un formatge apetible per a molta gent, i que pot ser també una eina d'enfrontament entre les diferents alternatives per entendre-la. Saben que correspon a un territori amb límits precisos, geogràfics i ideològics i culturals, però també que en els últims temps s'assembla més a una xarxa que a un calaix i que afirmar-la no és tant una tasca a celebrar un dia a l'any com un esforç quotidià que ningú, més que els mateixos ciutadans, pot examinar. I saben que la identitat permet copsar la complexa realitat del món tant com fugir-ne, i tan fàcilment entendre qualsevol altra persona vinguda de l'extrem del món com oprimir-la i negar-li els drets més essencials. Sabran administrar-les, aquestes dificultats, al nou ministeri d'Hortefeux? I sabran explicar, i com més aviat millor, aquest concepte de la identitat nacional, a tots els ciutadans, inclosos aquells que es declaren partidaris de l'agnosticisme identitari?
Tot problemes greus i extensos, per allò que mostren i per allò que amaguen. I entre tots, mentre els francesos fan la seva, proposo que ens preocupem d'un en concret. Si Mariano Rajoy ha declarat que pren l'exemple del pensament i les propostes de Sarkozy -i ja està bé que ho faci, en molts d'aspectes-, també s'està empescant crear un ministeri de la identitat nacional? I com en definirà les feines? I a qui el confiarà? Per tremolar, i ensems per riure, sens cap dubte.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.