Quan Ciutadans donà la sorpresa i entraren al Parlament de Catalunya ja se raonà aquí que allò era flor d'un dia. Perquè una cosa és muntar una candidatura i enmig d'una massiva abstenció poder obtenir representació, gràcies a un sistema electoral com el català que només requereix un mínim del 3% per circumscripció per entrar en el repartiment d'escons, i una altra molt diferent saber fer política seriosa: crear un partit, tenir militants -i no només votants-, organitzar-se, demostrar que a més de quatre idees fixes se té ideologia i, en fi, actuar com un vertader partit. El resultat de Ciutadans està a la vista. Duen mig any al Parlament de Catalunya i ja se barallen com el ca i el moix. Val a dir que afortunadament el sistema electoral balear no permet aquestes bogeries ja que el filtre del 5% -l'únic bo que té la nostra llei electoral que, per altre costat, és un desastre perquè beneficia els interessos localistes i territorials sobre el principi democràtic d'un home, un vot- fa gairebé impossible que uns aventurers així obtenguin representació. Només ens hauria faltat això. Perquè en aquesta terra en lloc dels divertits Ciutadans és ben segur que -amb el 3%- haguéssim tengut un partit que se podria haver dit Els Especuladors i ben segur que per alguna circumscripció hagués tret representació.
A pesar de no ser res, emperò, Ciutadans sí que ha tengut influència. El seu missatge -perfectament definible com a demagog: va a excitar els sentiments primaris i no la raó- quallà el suficient per obtenir la representació i això ha bastat perquè el PSOE -que se sent el principal damnificat per l'existència de Ciutadans- se preocupàs. D'aquí la gestió de Josep Montilla, el president més gris que pot haver existit mai al davant d'un govern. No és que de la grisor de Montilla en sigui responsable Ciutadans però sí que l'existència dels tres diputats d'aquest grup ha ajudat a exacerbar la grisor general d'un Executiu que pretén només «gestionar»: no els sona, a vostès, això, d'un govern que «gestiona» deixant entendre que el seu antònim és la pèrfida «política» -s'ha de llegir correctament: ideologia- com si aquesta fos quelcom dolent per definició?
Aquest tipus de partits, com Ciutadans, és ver que tenen poques possibilitats de desenvolupar-se. Ara, la seva simple existència, amb èxit puntual aconseguint representació tot i que a les següents urnes desapareguin, fan un mal que no és de dir als partits contra els quals se creen. Serà el cas del nou partit que és a punt de presentar-se. El Partit dels Anti-PSOE. Que no se dirà així, per suposat, però tothom ho entendrà a la perfecció. El posen en marxa, entre d'altres, Rosa Díez i Fernando Savater. Neix, per tant, de la intel·lectualitat ideològicament esquerrana anti nacionalista i dels professionals del socialisme que no tenen futur dins del PSOE i se l'han de cercar allà on poden. No és un partit per fer res en positiu sinó per anar en contra de. Del nacionalisme -vol el canvi de la llei electoral per «impedir el pes excessiu dels nacionalistes»- i sobretot en contra del PSOE, el qual fan responsable de no se sap molt bé què però no fa falta que ho diguin: d'allò mateix que l'acusa el PP i en especial els grups d'ultra dreta. I per recobrir tanta coincidència amb la dreta i la ultra dreta es defineix, el nou partit, com a «d'esquerres». Val a dir que ser d'esquerra i no nacionalista és el normal, i que el sistema electoral espanyol és manifestament millorable perquè deixa la tercera força nacional en vots, IU, amb manco escons que forces locals que no se presenten a tot el país, la qual cosa és delirant. Però d'aquí que se creï un partit només -i el «només» és el definidor- per combatre això, no passa de ser una mera excusa per intentar desesperadament evitar que el PSOE doni un bany de realitat al PP a les pròximes generals. I qui sap si no els sortirà bé.
Miquel Payeras, periodista
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.