Relació causa-efecte

Avui, i seguint el mateix viarany, he recordat quan, a un sopar de matances a ca uns parents de Petra, fa molts d'anys, un conegut que seia en taula al meu costat, no sé de què anava la conversa, sense motiu ni avenir-se ni encontrar-se, amollà el següent exabrupte: «me cago en Sineu!», com el que etziba un vatuadell o un me cago en sa puta, així, a lloure, ben a l'ample. Com que aquell temps ja havia hagut d'aprendre a tenir bons reflexos verbals, jo, i refinadetxo de mena com som, li vaig replicar que: «i jo me cago en tu, si et sembla bé». El pintaria, es va quedar mirant-me atònit, amb més ulls que un covo d'alatxa, sense explicar-se ni remotament el perquè de tant directa escomesa, la meva violència verbal. Després, quan vàrem haver tret llustre a les paraules pronunciades, deixà ben a les clares que s'havia defecat en el meu poble d'una manera innocent, sense pensar-s'ho gens ni mica. Es tractava d'una exclamació nascuda automàticament un moment donat de la història de Mallorca, i mil vegades repetida per costum, per hàbit de la parla, sobretot entre els pobles del Pla d'Enmig, però més enllà també, en allò actualment conegut com: l'efecte ventilador.

Gratant l'antigor i gastant imaginació, he pogut consensuar i concloure amb tots els companys historiadors que n'he parlat, que podria ser ben bé que l'origen d'aquesta grosseria assumida i gratuïtament donada per bona per part important dels nostres veïnats, vengués del pou dels segles, de quan Sineu era cap principal de la comarca, amb residència del magistrat Veguer, i també, clar, dels recaptadors dels imposts, ai, més avall hi trobareu les cebes. Pagaments en efectiu, en delmes (el deu per cent de les collites), en primícies (els primerencs fruits de totes les fruitades) en oblacions (oferiments, almoines, sacrificis, regals dels pilotes de torn i de tota la vida). Ho solien fer en arribar la festivitat de la Mare de Déu d'Agost, que encara ara s'hi celebren les festes patronals, a la meva vila sineuera. I clar, el personal havia d'ensellar el mul, carregar beaces, i cap a Sineu s'ha dit, a pagar, rup a rup, com aquestes. I això solia deixar molt mal cos a la gent. D'aquí el «me cago en Sineu». Justificadíssim, per altra banda.

Si a aquest fet li afegim que a principis del segle XVI es calà foc l'església parroquial, quedà consumida i reduïda a un caramull de pedres, i s'hagué de tornar a alçar amb captes duites a terme per tots els pobles de Mallorca, arrodonirem aquest article d'avui en l'explicació del perquè de la també coneguda exclamació, menys pejorativa que l'altra, aquesta, però també amb ferro afegit a bastament: «ja està fet Sineu, amb so campanar enmig!» en pla de relaxat alleujament. Varen ser les paraules que acompanyaren el buf distès que amollaren molts mallorquins quan varen tenir notícia que l'església de Sineu s'havia acabada d'edificar d'una punyetera vegada i, com a conseqüència, havien finit les captes. Ja se sap, en tocar les butxaques, es perden els amics. Qui no arriba a entendre les coses és perquè no vol.