La Diada, OCB i Mapau

Dissabte passat, prop de trenta mil persones sortiren al carrer en defensa de la llengua catalana, la dels mallorquins, l'única que tenim, perquè en contra de l'opinió de Madame Rosa, Déu no ens va voler fer amb llengua bífida, com les serps. D'entrada, això és un motiu de satisfacció. No que Déu enviés Madame Rosa a porgar fum (que ho és, vius!), sinó que hi hagi tanta i tanta gent disposada a defensar el dret col·lectiu a ésser qui som, encara que amb aquesta dèria ningú no se n'omplirà les butxaques. Però també ho és, motiu de satisfacció, el fet de comprovar com l'OCB recupera, de mica en mica, el suport de l'opinió pública. Jaume Mateu n'és president des de l'hivern de 2005. La junta que presideix no ho ha tingut fàcil. Assumia la responsabilitat de dinamitzar una entitat a la qual molts d'incondicionals i col·laboradors de tota la vida havien girat l'esquena i, per afegitó, les circumstàncies del carrer no li eren favorables. La renovació de la presidència va coincidir amb la diàspora del PSM i amb la política lingüística, clarament regressiva, del Partit Popular. Tanmateix, Mateu tenia les coses clares. En fer-se càrrec de l'entitat, va afirmar que volia una OCB transparent en tots els aspectes, des de l'econòmic fins a la definició d'objectius i missatges. I ha maldat per aconseguir-ho, superant desànims, en un entorn social inicialment escèptic i a voltes hostil. Els resultats del seu bon quefer -del qual també són responsables els altres membres de la junta directiva i molt especialment Tomeu Martí-, pogueren comptabilitzar-se dissabte passat. Trenta mil persones suposen un cop d'atenció força important per a la dreta. Altra cosa és que en faci cas, de l'avís, que no en farà. De fet, els comentaris entorn de l'actitud agressiva del Partit Popular envers la llengua catalana eren el comú denominador a tots els rotlles de gent que es formaren a la plaça Major. I de la llengua, les converses passaven a la política urbanística o als últims casos de corrupció. Al pare March no l'escoltàvem, perquè ni contenint l'alè per no fer renou teníem la més remota possibilitat de sentir el que deia. Em refereixo als manifestants que ens trobàvem a la banda contrària d'allà on s'havia instal·lat el cadafal. Ja va passar amb la manifestació del GOB i sol passar sempre. Els altaveus no arriben a tots els punts. O funcionen malament. O es limiten a emetre sons estridents. En el cas del pare March va ésser una llàstima, perquè la gent era allí per sentir-lo. La gent no s'apropava a la plaça Major enganyada. Tothom tenia un retret a fer al Partit Popular. O dos. O tres. Algú, en lloc de retrets podia enarborar greuges, com és el cas d'una antiga amiga, establerta a Bunyola i catalanoparlant, tot i haver nascut a l'Argentina. No puc evitar fer-me ressò de la història que em va contar, perquè és demostrativa de les pràctiques immorals d'alguns polítics. Els padrins, crec que paterns, de la meva amiga, eren de Manacor. Ell, els anys de la guerra, se sabia vigilat per Falange, i suposo que va fer com tants d'altres que no es refiaven de l'entorn. De dia feia feina com si res, i a hora foscant tocava el dos. S'amagava, fugia. Tenia una botiga de queviures, el padrí de la meva amiga, i subministrava als centres oficials tot allò que li demanaven a canvi d'uns vals bescanviables en diners. Que havia de cobrar qualque dia, és clar, i que no va arribar a cobrar mai. Ella, la meva amiga, no sap la història al detall, però en va viure les conseqüències. El padrí va saber que el seu nom havia figurat a una llista d'eliminables i, després de vendre les escasses pertinences que li quedaven, se les va enginyar per emigrar amb tota la família a Buenos Aires. Era l'any quaranta o quaranta-un. La meva amiga va néixer allà i no trepitjaria Mallorca fins a l'adolescència. Va quedar-se aquí. S'hi casà i hi tingué un fill. I passaren els dies. L'any 1999, cas d'ésser viu, el padrí de la meva amiga hauria estat centenari. Tanmateix, havia mort el setanta-cinc, uns mesos abans que Franco. No va poder veure, per tant, el restabliment democràtic ni exercir el dret al vot que li usurparen el trenta-sis. Curiosament votaria vint-i-quatre anys més tard, perquè el noranta-nou va convertir-se en una de les víctimes de l'operació Mapau. A la meva amiga li espurnejaven els ulls en recordar-ho. Però, possiblement, aquelles llàgrimes que pugnaven per escapar-se-li, eren més de ràbia que d'altra cosa. A diferència d'altres convocatòries, enguany, a la plaça Major, no hi havia alts càrrecs de l'ala mallorquinista del Partit Popular. Hauran comprès que les coses ja estan prou clares com per a treure més rendiment a la mentida. De manera que no en vaig veure ni un, tot i que escampava l'esguard mentre escoltava la meva amiga. Ella continuava parlant. Parlava dels seus. No sé a quin partit beneficiava el vot del padrí, però ho intueixo. Jo també.