Quan dius o recordes, per escrit, que la inclusió de la M. de la P. en les llistes del pepé ha aixecat polsegueres i reaccions diverses, realment, estàs dient alguna cosa? Potser, estàs construint un article? Estam opinant o vostès, potser, estan informant? Quan algú es felicita des del Principat, i més exactament i com no podria ser d'altra manera, des de Barcelona, pel fitxatge en qüestió, amb els arguments més patètics, tot assegurant que aquest clan guiarà per les tenebres un nodrit grup, una colla d'il·luminats, que en nombre va creixent, a la recerca de la llum eterna i vertadera... què és exactament, el que volem dir o pretenem estar dient? Ens anem posicionant davant el lector, que viu a les antípodes de nosaltres, o jugam a aclarir públicament que som uns tipus d'allò més vius, molt mals d'enganyar i disposats a fer creure que tot és el mateix i que això té solució només a cop de talonari. Que la clau és a la combinació de literatura i doblers públics, que amb el taló a la mà ens poden donar gat per llebre cultural.
Quan es mesclen literatura i comptes, «cultureta» i doblers, reapareix en el record una divertida vetllada. Un sopar que potser, algun col·lega encara recorda i pot servir d'exemple per a orientar tot aquell que s'hagi perdut. Era després d'unes lectures poètiques, coincidírem una sèrie d'escriptoretxos. El lloc era clàssic i el joc també. El recital transcorregué amb normalitat i gran afluència de públic, cosa ben estranya en aquests encontres de presumpta solemnitat. Després de complir, s'organitzà un sopar i només l'autor més jove (i amb més pipella) les veié venir i foté el camp. La resta, s'apuntà en tropa a l'àpat de costum. Entre joves i ben grans, servidor formava part d'aquells que no són gairebé d'enlloc i que es representen, només, a ells mateixos. D'altres sembla representin ells sols algun moviment, ni que sigui de cadires. Conversa banal i resultats de futbol, foren la tònica que anà allunyant les falses solemnitats de ferits rapsodes. Els temes estrelles, millor ni comentar-los. La protagonista de la nit a taula i als nostres cors, fou la senyora d'un autor que es passà mitja vetllada xisclant als cambrers amb desesperació (i amb cert punt de sensualitat en quasi tot el que deia), reclamant... el seu conill!
Per molt poc, va haver d'intervenir el regidor de cultura d'aquella localitat, tot encapçalant la taula. La qüestió anava agafant un perfil d'allò més preocupant (almanco per al seu espòs), la parenta d'aquell fenomen intel·lectual no-gens valorat a casa nostra i part de l'estranger, «ja us n'adonareu quan em mori», s'anava encenent de tal manera, veient els altres servits, que en tocar taula l'animalet rostit i fumejant, deixà anar un desacomplexat sospir, tot dient al seu artista: «ja t'havia dit que no vinguéssim». La criatura (de camp) oferta en sacrifici i sota les arts culinàries d'un dels racons més ben ubicats del país, gairebé no tocà taula, de bellnou hagué de prendre el vol cap a la cuina -disculpi, cambrer! aquest conill meu està cruu!! el vull ben fet i ben humidet, un poc més de foc li aniria més bé...
Mentre el que s'anava encenent de debò i agafant color era el seu futur premi nòbel de la paciència. -Estimat, no et congestionis, et pots posar tranquil, t'ho havia dit que no vinguéssim, aquesta gent no està a l'altura dels teus versos... a més a més, aquest jove del davant, només em mira, avui publiquen a qualsevol, quina vergonya, s'han perdut les formes, fins i tot, a l'hora de preparar un conill! S'hauria de fer carrera per a poder servir un conill com toca. Serà possible? i ara? Què te pareix, aquesta sí que és bona! m'han canviat el conill, el meu era més gros... Un sopar d'autors que acabà amb la mestressa de torn indignada, però finalment a cap de taula, explicant com es neteja un conill abans de menjar-s'ho en condicions, quin és el punt de foc exacte i el regidor sortint del recinte amb el mòbil ajudat per la seva dona, des del seu des de la mateixa taula. Servidor no recorda pas què va sopar aquella nit, però en aquesta faula amb natures mortes hi troba els seus paral·lelismes, que ja són ganes de trobar. Literatura, cultura i doblers públics o doblers púbics, uns instants de glòria i de prestigi que potser a Jaume Matas li durin, el que en la nostra modalitat es diu que dura l'alegria del conill.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.