La maror, Janer, Estaràs

La maror que s'ha aixecat entorn de Maria de la Pau Janer, encara trigarà a apaivagar-se. Bé, podem qualificar-la de maror, maror...? Inicialment hauríem de parlar de forta maror. Em refereixo als dies següents d'haver-se fet pública la seva inclusió en les llistes electorals del Partit Popular. Ara hem de parlar de marejol, que és una mar que no arriba a encrespar-se. La consternació, que inicialment va commoure els cenacles intel·lectuals, ha donat peu a una sèrie de reflexions de gent molt diversa, encaminades a valorar positivament l'oportunitat que suposa per a la nostra literatura la influència de l'escriptora en les institucions públiques, cas que Matas aconsegueixi majoria. L'apropament d'una part substancial del món literari als Janer és lent, però ferm. Gabriel Janer els ha marcat la pauta. Conceptes com l'enveja, el ressentiment, el deure que tenim de respectar la llibertat d'opinió d'altri, etcètera, són perles seves que, col·locades amb mestria en aquest i en aquell article, ajuden a crear un estat d'opinió, si no clarament favorable, sí de comprensió envers la decisió de Maria de la Pau. Hi ha altres personalitats que han empès a favor seu. Entre totes les veus que la justifiquen destaca la d'Artur Mas. Maria de la Pau li ha posat banyes amb Jaume Matas (en el sentit estrictament ideològic, no cal dir-ho), i l'home s'ha vist obligat a suportar la seva condició amb elegància, atès que no pot fer-ho amb discreció. Ha dit, Mas, que si la col·laboració de Maria de la Pau amb Matas ha de fer canviar l'actitud, fins ara bel·ligerant, del Pepé balear envers la llengua catalana, l'haurem de considerar positiva. Aquest, també, és un argument que fan servir els partidaris dels Janer. I dic dels Janer amb tota intenció, perquè relacionen l'apropament de Maria de la Pau al Partit Popular amb la gestió del seu pare, Gabriel Janer, al front de l'Institut d'Estudis Baleàrics. Argumenten que la cultura catalana escrita a les Illes Balears (darrerament anomenada cultura balear, fins i tot a la premsa catalana, no deixem de banda el matís), gràcies a l'IEB ha tingut presència a Nova York i en tindrà a Frankfurt, i que s'ha impulsat una política de traduccions important. En discrepo radicalment. El viatge a Estats Units va ésser una costellada. Pel que fa a la política de traduccions, n'hauríem de conèixer la penetració en els distints mercats abans d'afirmar allò que sospitem. És a dir, que no serveix per a altra cosa que no sigui per a satisfer el cofoisme institucional. La literatura catalana únicament té pes si es presenta en bloc, no a partir de la disgregació regional. Bé, ja n'he parlat tant d'aquest tema que corro el risc d'ésser reiteratiu. Tornem a Maria de la Pau Janer. L'hem vista besant Matas, asseguda entre la Kàiser i na Carraxeta (dues conservadores del morro fort), i embadalida davant Zaplana. Vulgues no vulgues, és la nova imatge dels conservadors. Pepé = Maria de la Pau Janer. Això vol dir que l'escriptora de sa Indioteria fa seus l'humiliant apartat 2 de l'article 3r de l'estatut d'autonomia, l'intent de Francisco Camps de tancar el repetidor de TV3 de la Carrascleta i el reportatge de la televisió madrilenya sobre la situació discriminatòria del castellà a Catalunya. El Pepé és un exèrcit. En el Pepé, les veus esdevenen una sola veu. No hi ha discrepàncies. S'ha demostrat amb la guerra de l'Iraq o amb l'alliberament de De Juana Chaos. Aquests clixés, ja inamovibles, de la nostra història més recent, emmarquen i defineixen, més bé que qualsevol declaració, el pensament polític de Maria de la Pau. Ara ens hem d'atenir a la part positiva, del seu pas a la dreta-dreta, que pregona Artur Mas. És hora que Maria de la Pau vagi per feina, encara que sigui per a no deixar en entredit el líder convergent. Rosa Estaràs acaba d'afirmar que si arriba a presidir el Consell de Mallorca impulsarà el coneixement del mallorquí, en detriment del català. És una concessió a AFA i al Círculo Balear. Doncs bé, faci un a part, vostè, Maria de la Pau, amb Madame Rosa, i li exigeixi que no digui més beneiteries. Tanmateix, ja li ho dic per endavant: si ho aconsegueix, no haurà justificat el seu col·laboracionisme amb el conservadorisme depredador. Però s'haurà guanyat el sou.