Intentar llegir -mai no sabem si llegim prou bé, mai no sabem si llegim adequadament- un llibre com Enlloc, de Jaume Pont -professor de literatura a la Universitat de Lleida i autor d'una antologia de poetes apòcrifs arabolleidatans, Llibre de la Frontera (2000)- que acaba de publicar Proa i que va merèixer el premi Carles Riba de l'any passat, intentar llegir un llibre com aquest -dic- cal reconèixer que planteja algunes dificultats. Dificultats que poden ser degudes a la incompetència del lector com a literat, sense dubte. Però un ha d'esser o procurar esser tan franc com honest i no per admetre per endavant la part de culpa que li pugui correspondre deixar de recordar una cosa tan òbvia com que ningú pot trobar-se mai enlloc, i un poeta encara manco, a no esser que vulgui fer l'experiment de trobar-s'hi, amb totes les conseqüències que això pugui comportar per a la seva escriptura. Però, si el practicant de la parenta pobra vol fer aquest experiment, no li convindria més sumir-se en el silenci, lliurant-se a alguna mena de meditació budista?
Ni els internats en cap camp de concentració o d'extermini no es trobaven enlloc, no es troben enlloc. La circumstància global, la circumstància de temps, pot esser del tot negativa però això no pot esborrar la circumstància de lloc. Aquesta, si de cas, sols pot esser esborrada per la mort o, eventualment, la follia. Plantejar-se idò escriure un llibre amb el títol triat per Jaume Pont -tant si és a priori com a posteriori- és una comesa perillosa. Cal respectar -no en faltaria d'altre- la voluntat de l'autor i mirar d'esbrinar i assimilar el que n'ha resultat.
«No crida port ni s'extravia / qui sol naufraga en una mar profunda», comença per reportar-nos amb prou elegància Jaume Pont. La veu de l'àngel és muda, per descomptat, com no podia esser d'altra manera. «Però la vida sura: / només li manca temps» (és clar que la vida no surarà mai enlloc). A batzegades, com sempre en qualsevol practicant de la parenta pobra, els versos tanmateix funcionen amb la seva eficàcia: «De tu depèn el trull d'aquest celler: / trepitja lentament l'atziac beuratge». Però la mantis religiosa que també ens surt a l'encontre en aquesta primera part del llibre es dóna en algun lloc, ha nascut a qualque banda i a qualque banda finirà. Malgrat «Déu tragina aquesta nit / ampolles buides». I torna a comparèixer un altre àngel mut. Com correspon, l'autor fa comparèixer igualment les tres estacions del calendari de l'antiga ndia budista, del budisme originari. L'inconegut, certament, fumeja.
A la segona part del llibre, una «ampla planura // li dóna pas / després del laberint». Al poema «Dir», que porta un lema de Guillevic, es planteja la contradicció: «Dic silenci / i tot em parla». I al lector se li planteja una pregunta, en relació amb el quart component d'«El doll de la teva boca»: ¿qui és el personatge «desullada dels ulls / que miren i no veuen», una tercera persona femenina que sembla que no es correspon amb la segona persona del títol?
I ens topam amb una tercera part que porta el títol redemptor d'Aigües de l'aquí: «I tot de sobte, amb l'esma ja venguda, / l'altre que vaga i viu en mi / ha decidit trobar la llum / dins una tina plena de paraules». «És hora de recompondre el clos del món». És hora de retrobar-se a un indret concret, com en la darrera estrofa del poema «Capvespre amb Pessoa»: «Muntanya amunt / graten els fils freds d'un tramvia / les nafres d'aquest temps avar: / el fum i l'oli refregit, / l'arrossegada veu d'un fado / i tota l'eterna innocència / dels dies que se'n van de pressa».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.