TW
0

Aquests dies m'ha sobtat un anunci que passen per la televisió. No sé si l'heu vist, però es tracta d'un producte que, segons diuen, permet menjar tot el que vulguem sense engreixar gens ni mica. No me'n record del seu nom, però sí del contingut de la publicitat. Es tracta d'una al·lota que diu que és més llesta que la fam, ja que és capaç d'enganyar-la. I com? Idò, simplement prenent aquest producte (no sé si se'l pot anomenar medicament) que, teòricament, permet deixar sense efecte sobre el nostre organisme la ingesta de greixos. D'aquesta manera ens podem permetre el luxe de pegar totes les panxades que vulguem sense que afecti gens ni mica la nostra estètica. Una estètica que, a la nostra societat, ha esdevingut una de les senyes d'identitat personal més importants. No podem ser lletjos ni podem ser grassos. El que passa és que, llevat d'algunes obesitats patològiques, la majoria de persones grasses ho són perquè mengen molt o perquè no mengen bé, o per una combinació dels dos factors. Se veu que qualcú va considerar que en una societat tan poc propensa al sacrifici com la nostra, un producte que ens permetés menjar com a trabucs sense cap conseqüència sobre la nostra imatge corporal, forçat havia de ser un èxit. I tot d'una degué posar fil a l'agulla per investigar-ne la creació. Segur que s'hi han abocat molts d'esforços de temps i de doblers per arribar, a la fi, en aquest compost miraculós. Quan vaig veure per primera vegada l'anunci esmentat, no m'hi podia avenir. Llavors, quan ho vaig haver paït, vaig pensar en la gran quantitat de persones que no tenen cobertes les seves necessitats bàsiques i amb l'insult que representa l'existència d'un producte com aquest per als milers d'infants que cada any moren de malnutrició.

Realment el món està molt mal repartit. Mentre mitja humnanitat té el recurs de menjar a balquena, talment com a la pel·lícula La grand bouffe, però sense que això impliqui augmentar cap quilet, l'altra mitja ha de fer equilibris per poder dinar cada dia.

Tot això és només una conseqüènicia de les lleis del mercat. Si hi ha clients disposats a pagar per ell i hi ha la tecnologia adequada per al seu desenvolupament, més prest o més tard, existirà el producte. Però no tot el que és possible és moral i ètic. Com pot ser mai que hi hagi països del Tercer Món on és dificilíssim trobar medecines per pal·iar malalties molt esteses i aquí en tenguem per poder-nos afartar fins a tocar-nos-ho amb el dit?

És lògic i normal que els laboratoris farmacèutics vulguin fer negoci. Hi tenen tot el seu dret. Però als organismes públics els toca regular perquè els desequilibris del mercat deixin de ser-ho. I per aquí és per on falla la cosa. La inexistència d'un organisme supraestatal amb poder executiu que vetlli pel just repartiment de la riquesa i que establesqui prioritats mundials n'és un dels principals culpables. I el poc esperit de solidaritat internacional dels poders estatals n'és, probablement, un altre.

Jaume Lladó, professor