Segell

TW
0

Fa dues o tres setmanes en Lleonard Muntaner em féu un obsequi que jo vaig agrair d'allò més perquè sé que la religió que professa l'editor -no sé exactament quina és- li prohibeix no tan sols fer regals, sinó ni pensar-hi; és el mateix que la nostra que ens prohibeix no tan sols fornicar, sinó, ai!, també pensar-hi. L'obsequi -quasi el pecat- fou una revista que es diu Segel. Aquest nom, o títol, ve de temps enrere quan els jueus mallorquins a més d'argenters i metges eren majoritàriament mercaders i comerciants. Els mercaders eren aquells que asseguraven els vaixells que es dirigien a distints ports de la Mediterrània. Encara que a vegades s'ha exagerat, el que és indiscutible és que aquest era un negoci d'alt risc que aconsellava defugir de l'empresa purament família i recomanava per contra formar societats, compostes per tres o quatre mercaders jueus que, lògicament, no s'ho volien jugar tot a una carta. Els comerciants eren, per contra, aquelles persones que tenien una mena de botiga on venien al detall el que els mercaders havien importat a l'engròs. Bona part d'aquestes importacions eren teles -de drap, de lli o altres- que abans de començar la seva distribució eren sellades per un treballador municipal a fi de controlar la seva venda. Amb una màquina constituïda per dues boles i una mena de grapa i fent la pressió adequada imprimien en un cornaló de la peça de roba un segell. A la gent -quasi la totalitat jueus- que venien roba així segellada els denominaven els del segell, i al carrer on vivien -l'actual Jaume II- el carrer del Segell. Bon títol, idò, per una revista que vol dedicar-se a estudiar la vida i la cultura jueva a Mallorca.

Quan Lleonard em lliurà la revista -el segon número- i vaig examinar-la superficialment no vaig poder estar de pensar en Shlomo Ben Ami, un magnífic l'intel·lectual que va ser ministre d'Afers Exteriors d'Israel, Ministre de l'Interior, també d'Israel, i Ambaixador d'Israel a Madrid. Si vaig pensar en Ben Ami va ser, en primer lloc, perquè sé de l'admiració que Lleonard li professa, però fou sobretot perquè la memòria em dugué a remembrar una magnífica entrevista a TVE que algú -no record qui- fa ja un bon grapat -no record quants- d'anys li féu a l'Ambaixador d'Israel. Ben Ami era, i és, de professió historiador, i contava que havia fet la tesi doctoral amb Raymond Carr, el famós hispanista Catedràtic de la Universitat d'Oxford. El jueu deia que, un dia, Raymond Carr li digué que a veure si li podia contestar una pregunta i Ben Ami li contestà que sempre que la sabés sí. Carr li digué que, al seu parer, Israel tenia l'exèrcit més poderós del món, després del dels EUA, que tenia la millor tecnologia agrícola d'Europa, que tenia una recerca mèdica de primera categoria, unes agrupacions musicals que podrien comparar-se amb qualsevol altra del món, premis nobels de física i química, i, per si tot això plegat fora poc, també tenien un equip de bàsquet -Carr es referia, naturalment, al Maccabi de Tel Aviv- que havia quedat campió d'Europa. I el que era increïble -afegia Carr- era que tot ho aconseguia una país de només de sis milions de persones. Ben Ami no es féu esperar molt amb la seva resposta i amb indubtable sentit de l'humor li digué: «Sap, senyor Carr: és que nosaltres rotam». El que hi entenguin d'esports i sobretot de volei hauran comprès el que Ben Ami volia dir: que els que una temporada feien de músics, a l'altra feien d'enginyers i més endavant quan venia la temporada europea, de jugadors de bàsquet.

Quan vaig veure l'equip que han fet possible que una comunitat jueva migrada com és la nostra hagi aconseguit un revista com Segel on es combinen de manera admirable el rigor, l'amenitat, i l'interès vaig pensar que els que escriuen a la revista també havien rotat o que rotarien en el futur: Que a voltes els que escriurien a la secció «Estudis», passaran a la de «Fonts Documentals», i altres a «Memòria Personal» i, encara a uns altres, a «Debats» o «Notes de Lectura», que són les seccions en què es divideix l'esplèndida revista. La lectura atenta de Segel m'ha confirmat una cosa que ja sabia: que Lleonard Muntaner és quelcom més que un magnífic editor i que du entre cella i cella fer productes exportables. És un repte difícil, però Segel en pot ser una gran passa per aconseguir aquest tan lloable objectiu.