Segell

Quan Lleonard em lliurà la revista -el segon número- i vaig examinar-la superficialment no vaig poder estar de pensar en Shlomo Ben Ami, un magnífic l'intel·lectual que va ser ministre d'Afers Exteriors d'Israel, Ministre de l'Interior, també d'Israel, i Ambaixador d'Israel a Madrid. Si vaig pensar en Ben Ami va ser, en primer lloc, perquè sé de l'admiració que Lleonard li professa, però fou sobretot perquè la memòria em dugué a remembrar una magnífica entrevista a TVE que algú -no record qui- fa ja un bon grapat -no record quants- d'anys li féu a l'Ambaixador d'Israel. Ben Ami era, i és, de professió historiador, i contava que havia fet la tesi doctoral amb Raymond Carr, el famós hispanista Catedràtic de la Universitat d'Oxford. El jueu deia que, un dia, Raymond Carr li digué que a veure si li podia contestar una pregunta i Ben Ami li contestà que sempre que la sabés sí. Carr li digué que, al seu parer, Israel tenia l'exèrcit més poderós del món, després del dels EUA, que tenia la millor tecnologia agrícola d'Europa, que tenia una recerca mèdica de primera categoria, unes agrupacions musicals que podrien comparar-se amb qualsevol altra del món, premis nobels de física i química, i, per si tot això plegat fora poc, també tenien un equip de bàsquet -Carr es referia, naturalment, al Maccabi de Tel Aviv- que havia quedat campió d'Europa. I el que era increïble -afegia Carr- era que tot ho aconseguia una país de només de sis milions de persones. Ben Ami no es féu esperar molt amb la seva resposta i amb indubtable sentit de l'humor li digué: «Sap, senyor Carr: és que nosaltres rotam». El que hi entenguin d'esports i sobretot de volei hauran comprès el que Ben Ami volia dir: que els que una temporada feien de músics, a l'altra feien d'enginyers i més endavant quan venia la temporada europea, de jugadors de bàsquet.

Quan vaig veure l'equip que han fet possible que una comunitat jueva migrada com és la nostra hagi aconseguit un revista com Segel on es combinen de manera admirable el rigor, l'amenitat, i l'interès vaig pensar que els que escriuen a la revista també havien rotat o que rotarien en el futur: Que a voltes els que escriurien a la secció «Estudis», passaran a la de «Fonts Documentals», i altres a «Memòria Personal» i, encara a uns altres, a «Debats» o «Notes de Lectura», que són les seccions en què es divideix l'esplèndida revista. La lectura atenta de Segel m'ha confirmat una cosa que ja sabia: que Lleonard Muntaner és quelcom més que un magnífic editor i que du entre cella i cella fer productes exportables. És un repte difícil, però Segel en pot ser una gran passa per aconseguir aquest tan lloable objectiu.