Roma, d'exemple

A Pepiño Blanco el poder l'ha envanit, i té la sensació que es troba dos pams més amunt que els altres. Somriu com les monges de les congregacions classistes, de manera que el seu somriure expressa més condescendència que cordialitat. Quan a Sor Pepiño Blanco els periodistes li comentaren que ERC volia obrir les portes de la Generalitat a Artur Mas si CIU es comprometia a convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya, va somriure des de la tolerància de qui està capacitat per a comprendre-ho tot, però en lloc d'un somriure, allò que va reflectir el seu rostre va ésser una ganyota de menyspreu. Envers qui? Envers ERC, evidentment. Però, per extensió, a tot allò que té a veure amb el catalanisme. En canvi, ara que Francisco Camps provoca i insulta tots els catalanoparlants en anunciar que deixarà el País Valencià sense les emissions de TV3 a partir del vint-i-cinc d'abril, data de la batalla d'Almansa, Sor Pepiño Blanco fa de no sentir res i mira cap a un altre costat. És clar, no pot somriure perquè seria massa evident que fa befa d'Esquerra, però bé que se'n riu per sota el nas! D'altra banda, si li'n demanessin opinió no pot qualificar de broma l'ocurrència de Camps, perquè sap que no ho és. Bromes amb les coses serioses -la independència, per exemple-, únicament en fem nosaltres, els catalans. Si més no, a ulls de Sor Pepiño Blanco tenim gràcia i enginy a cabassos. Ells, en canvi, els espanyols i els espanyolistes, amb el tracte amb nosaltres poca broma. Consideren que de tant en tant ens han de clavar una clatellada, amb motiu o sense, i mireu si són generosos, en lloc d'una ens en claven dues. Francisco Camps no en té prou de desconnectar TV3 en el País Valencià, sinó que cerca el dia que ens pot fer més mal. Qui és capaç d'ordir una vilesa tan gran no es fa creditor de cap mena de consideració. Un governant que estimula i provoca l'enfrontament entre els ciutadans hauria d'ésser cessat immediatament o, si més no, cridat a l'ordre. Des del seu partit, des del govern de l'Estat, des del poder judicial. Però no plourà d'aquest tro. Les estirades d'orella són per al lehendakari Ibarretxe, no per a Francisco Camps. Aquest home acontenta l'Espanya militant, els poders fàctics. Molt probablement el Partit Popular l'encoratjarà, l'Església el beneirà i el PSOE el felicitarà (això sí, en veu baixa, perquè ara per ara Zapatero continua declarant-se federalista). Com si es vol declarar cardenal de Roma! Passarà a la història de Catalunya, Zapatero, no per haver guaitat al balcó de la plaça de Sant Jaume -la qual cosa, enteneu-me, ja és mèrit suficient per a passar-hi, atès que no era autoritat electa ni futbolista del Barça-, sinó per haver deixat els catalans sense horitzó espiritual. Montilla fa el paper de Fèlix Escalas: una gestió d'interinitat semblant a la que va patir la Generalitat entre l'octubre del trenta-quatre i el febrer del trenta-sis. Realment, allò que pretén el PSOE és que els catalans acceptin de bon grat que Catalunya és una província abans que el Constitucional es pronunciï i ens ho faci saber per via legal. Tant el PSOE com el Partit Popular (tanto monta, monta tanto), volen que Catalunya harmonitzi amb Espanya. I per harmonitzar amb Espanya ha d'harmonitzar amb Extremadura i qualsevol de les autonomies que Martín Villa va treure's del barret. De manera que cal retallar ambicions, reconduir conceptes. José Antonio Alonso acaba de fer seva l'exigència de Bono i diu que no tornarà Montjuïc a Barcelona si l'ajuntament no li garanteix la presència de la bandera espanyola a la torre més alta. La diferència és que Bono és un folklòric, i Alonso va presidir Jueces para la Democracia i té fama de progressista. D'altra banda, el conseller de Comunicació de la Generalitat valenciana s'atreveix a exigir a TV3 que la denominació País Valencià desaparegui del llenguatge de l'emissora. I Sor Pepiño Blanco mira cap a una altra banda. Malauradament també hi mira molta gent de casa nostra, enlluernada per Nova York o Frankfurt o pels coloms que, en un excés de frivolitat, fa volar Esquerra. Per endavant no hi anem, més aviat fem passes enrere. Tanmateix, en un panorama de grisor manifesta, amb tendència al negre, no hem de perdre del tot l'esperança. Ens queden Oleguer i Llach. Roma va néixer (i arribaria a fer-se gran) amb arguments semblants.