Permeti'm un petit exercici d'història econòmica, ara que tornen a comentar-se aspectes relacionats amb el pressupost de la comunitat autònoma balear i els seus dèficits de finançament. I els deman permís, perquè és força esgotador sentir determinats arguments i posicions que no s'hi avenen, ni de rebot, amb la realitat. L'any 2002, les comunitats autònomes encetaren un nou model de finançament. El canvi més important que incorporà rau en l'estructura dels ingressos: les transferències deixen de ser la font primordial dels recursos, de forma que des de 2002 les hisendes autonòmiques se sustenten en les entrades impositives. Tres elements cal subratllar. Primer: a partir de 2002, el finançament de la sanitat s'integra al model general, de manera que totes les comunitats autònomes passen a gestionar directament les competències que se'n deriven. Segon: el model passa del seu caire quinquennal a no tenir un període de referència temporal d'aplicació; això va fer que es qualifiqués com un model gairebé definitiu. I tercer: les comunitats autònomes es doten de capacitat normativa quant als impostos directes i indirectes, alhora que els especials i l'IVA esdevenen tributs cedits a les comunitats autònomes de manera parcial. En definitiva, es diversifiquen les fonts de finançament, de forma que, com deia, guanyen pes els ingressos tributaris a les hisendes regionals. Val la pena recordar quins són aquests tributs cedits: augment del percentatge sobre l'IRPF fins el 33%; 35% de l'IVA; impost sobre mitjans de transport; impost sobre determinats carburants; 40% dels impostos sobre tabac, alcohol i hidrocarburs; i, en fi, impost especial sobre l'electricitat. Les transferències de l'Estat es redueixen per mor de l'engrandiment dels recursos impositius.
Tot això quallà, cal recordar-ho, a les acaballes de 2001, en plena era conservadora en el govern espanyol, i amb un mallorquí assegut al Consell de Ministres. El resultat de l'aplicació del model comportà recursos per habitant molt diferents entre les comunitats autònomes. Així, Extremadura supera en un 21% la mitjana estatal; i Balears tanca la llista amb 14 punts per davall de dita mitjana. Dos factors sobresurten. En primer lloc, la corresponsabilitat fiscal constitueix un rengló medul·lar, com s'ha vist, en el model de finançament, de forma que les comunitats autònomes poden o tenen la capacitat normativa per a trobar nous ingressos per la via fisca. El recordatori que està fent Pedro Solbes és molt simple: pensin -diu als consellers d'Economia i Hisenda- que tenen marges de maniobra per treballar, tal i com es fixà en el model de 2001. I això Solbes ho refrega als consellers conservadors de manera més significativa: vostès -ve a dir- estigueren d'acord fa cinc anys amb la mecànica del model, per tant són uns cínics si ara el critiquen de la manera que ho fan. Entre d'altres coses, perquè el model fou trempat a la cuina de Rodrigo Rato. En segon terme, la posició de Balears era -i és- lamentable en aquest model aplaudit aleshores pels conservadors balears: a la cua de les regions, amb un índex 86 sobre 100.
En aquest context, els recursos del finançament sanitari inferiren, el 2002, prop de 29.000 milions d'euros, el 44% del total del finançament general de les comunitats autònomes. Aquesta és, doncs, la part del lleó. També en el terreny de la sanitat s'observen diferències substancials entre les regions. La mitjana espanyola es concretà en 780 euros per habitant protegit en el sistema de referència de la Seguretat Social, mentre que per a Balears la dada s'establí en 724 euros: de bell nou, al darrere, junt amb Múrcia, de les comunitats autònomes. Debades, el govern autonòmic anterior invocà sengles elements crucials que promogueren un posat burleta dels parlamentaris del PP illenc: la consideració de la població més ajustada a paràmetres reals (l'any base adoptat pel Ministeri d'Economia fou 1999, mentre a Balears el fort creixement demogràfic s'experimentà, justament, entre 1998 i 2002, en ple procés de gestació del model de finançament); i la necessitat d'incorporar partides d'inversió, avaluades en uns 180 milions d'euros. Les negatives de Moncloa foren clares en ambdós sentits, a l'ensems que els conservadors balears aplaudien la transferència que, aleshores, ja s'advertia com a insuficient en el termini immediat. En paral·lel, els requeriments al conseller d'Hisenda Joan Mesquida foren expeditius: al marge del sistema hi havia el buit; «feia massa fred», fou la frase precisa i, val a dir-ho, lapidària.
Hom és conscient que en temes de finançament les solucions no són pas senzilles i serien objecte, tal vegada, de noves reflexions que haurien d'abastar, forçosament, la vessant municipal, atenent els problemes pressupostaris de les corporacions locals. Però crec que és rellevant no perdre de vista la seqüència dels fets i la naturalesa de la situació; en definitiva, saber per què estam on estam -tot resseguint una tendència d'oblit del capital públic a Balears que, malauradament, és històrica i esquitxa els dos principals partits polítics- per evitar la propagació de mentides, malentesos i intencionades tergiversacions.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.