Lluís Maicas13/02/07 0:00
TW
0

Dilluns, 5. La raresa és una característica, sovint una qualitat peculiar, poc o gens preuada per la societat, que distingeix, àdhuc desiguala, en un sentit positiu, el caràcter homogeni de les persones. De les rareses, hom en diu, erròniament, extravagàncies o excentricitats, confusió comprensible atesa la circumstància que comparteixen de la insensatesa la mateixa arrel, però cada una d'elles té les seves pròpies particularitats, teatrals, reals o imaginatives. He exclòs, intencionadament, les rareses estructurals o anatòmiques, descrites, sovint il·lustrades, amb precisió en els antics llibres de viatges de Mandeville o Marco Polo, imperfeccions de les quals abusaven les divinitats clàssiques per estrafer, o deformar, l'aparença humana d'alguns humans, però també les literàries o, més exactament, les dels escriptors, car dels rars de la literatura ens n'ha parlat extensament Pere Gimferrer. M'he de referir a persones sense altre mèrit que la raresa innata, la raresa gratuïta, fins i tot la raresa elaborada i, això no obstant, tinguda per original, atesa la seva inèdita versió. La relació de rars, i de rareses, ha de ser d'una magnitud inabastable, car tots, en un moment o altre, tenim intermitències de la lucidesa durant les quals el fulgor és més diamantat. En algunes comarques, àdhuc en algunes viles, distingides tradicionalment per la diversitat de personalitats singulars, singularitats atribuïdes a la influència d'elements o fenòmens meteòrics, al domini de la lluna o dels vents, especialment la tramuntana, en aquests llocs, doncs, són de més fàcil enumeració les persones normals que les tocades per l'enginy de la desraó. El cas al qual he d'al·ludir, tot i que us ho pugui semblar, no el doneu per fals o espuri, car la pròpia veu de l'afectat l'ha escampat a qui ha tingut la paciència d'oir-lo. Si fos el cas que reconeguéssiu, a través d'aquestes paraules, l'autor de tal relat, posseïdor d'un do excepcional, només atribuïble a una força mental no gens comuna, compartiu i guardeu amb mi el secret o, contràriament, essent virtut tan infreqüent i extraordinària, deixeu de banda la discreció i escampeu-lo per tots els indrets on vulgui que us trobeu, que sigui coneguda la capacitat sensorial d'un home d'aparença vulgar, en el sentit de corrent, capaç d'obrar prodigis.

El nostre protagonista, nadiu d'una terra d'aiguamolls, marjals e veles, ha usurpat la natura la l'anguila. Desproveït d'atributs patricis, privat de la bellesa i joventut dels adonis, és la seva una semblança plebea: d'alçària discreta, més aviat baixa i ampla, i perfil insòlit, ha estat dotat per les deïtats d'una facultat única entre els mortals. O, si més no, així ell mateix ho confessa, car la constatació de tal virtuosisme no ha de ser tasca fàcil. La seva habilitat consisteix a portar les dones a l'èxtasi a distància, sense fer servir mans, peus, ni cap altre òrgan, apèndix o extremitat. Assegura, el relator, un home docte i sagaç en afers sentimentals aliens, autor d'una poesia prescindible, que només amb la concentració i el poder de la mirada pot fer que una fembra, a la qual no coneix, arribi a l'orgasme, ignorant-ne ella mateixa la causa. El seu territori més propici eren, o són, les terrasses de cafès i altres llocs públics. Cerca, entre les taules, una dama que tingui les característiques facials precises, les quals per prudència no pot desvetllar. Tant se val si va sola o acompanyada. Sigui quina sigui la seva edat, àdhuc si ja no recorda la frescor d'un bram ardent que la rutina extingí. Això no obstant, el camp visual que els separa ha d'estar lliure d'obstacles. Aire. Només aire entre un i altra. Ell s'asseu a una taula situada davant l'objecte femení del seu desig sensual. Fixa la mirada, amb una intensitat pròpia dels qui posseeixen l'energia mental dels demiürgs, en la mirada de la víctima, per tal d'accedir al centre on resideix la voluntat, just a l'hemisferi sud, i que, malgrat s'hi resisteixi, ella acabarà per esclatar en un clímax orgàstic, intens i sord, que mai més no tornarà a experimentar, excepte que ell mateix, generosament, n'hi procuri la repetició, bis que obsequia amb rara freqüència. Quan algun incrèdul qüestiona la veracitat del seu domini psíquic, i li pregunta com sap que la senyora ha vessat, la contesta és lacònica, displicent: ho sé. A més, afegeix, quan les senyores arriben al cim del plaer, la seva mirada extraviada no expressa pas l'èxtasi, sinó el desconcert i un contingut espasme, que és plaent i morbós alhora. El seu rostre es relaxa i esbossa un somriure de gratitud. És aleshores quan és confirma l'èxit de la possessió.