Ai, la trista condició humana

Per tant, si els animals, que no són racionals, no són tots de la mateixa pasta, no hem de prentendre que els humans, encara que s'aixopluguin sota el mateix paraigua de la condició humana, siguin tots iguals; o millor dit, reaccionin de la mateixa manera davant «certes coses». És cert que el mal o l'infortuni no coneixen fronteres ni classes socials. Basta mirar la nòmina dels clients de Caront i la forma com han adquirit el billet per veure en quina condició pugen a la barca. Aquesta setmana n'hem vist exemples, alguns de tràgics i alguns de curiosos. Tots, per exemple, hem sentit a dir la història d'aquella astronauta, que havia passat tots els tests pertinents físics i psicològics per poder-se enlairar a l'espai -ergo se li suposava un alt grau d'equilibri- i que, en canvi, no va saber controlar-se la gelosia i se les va tenir amb una altra dama que es pensava que li furtaria l'amor de la seva vida. I la peripècia, ergo la ceguesa de la gelosia, fou de pel·lícula: es va col·locar un «paquet» per no haver-se d'aturar ni a pixar en el seu llarguíssim trajecte vers l'intent de consumar la venjança... (la història la deuen conèixer, si més no, d'oïda, com jo mateix). El resultat ja saben quin pot ser: la carrera d'astronauta tirada per la borda i una acusació d'intent d'homicidi i no sé quantes coses més que li poden reportar la cadena perpètua. Per tant, en qualsevol moment i en qualsevol indret, la condició humana pot despullar-se dels farbalans racionals i caure en el pou més negre del descontrol i de les accions pernicioses.

I com si una flor fes estiu, en Miquel Ramis ha dit o ha vengut a dir, en la seva setmanal mossegada al germà proïsme polític, que és propi de la condició humana ser corrupte. Bé, no ho ha dit en aquestes lletres tan grosses, però no hi ha faltat molt. Que la debilitat davant els diners fàcils és cosa pròpia dels humans i que ningú s'hi pot sostreure. És cert també que, si usàssim el símil bíblic del camell i el cos de l'agulla, potser hi hauria una representació política de tot l'arc parlamentari entre els polítics que no passarien pel cos de l'agulla de l'honorabilitat més estricta. També és cert que d'uns en serien més que no del altres. Ara bé, a partir d'aquestes premisses, que l'home del bigoti de ferro ens vulgui fer combregar amb rodes de molí hi ha una gran passa. Primer va ser allò de merda per a tothom, és a dir, tots són/som iguals; i ara, ens surt amb un argument com a més científic, com a més cromosomàtic, ergo més indefugible, que és el que la condició de corrupte és inherent a la condició humana. Potser no estaria malament que el meu col·lega i amic Xesc Bujosa ens fes una dissertació sabatina sobre el tema. Però mentre arriba la paraula sàvia de l'entès, deixau-me dir que no m'ho crec. I que hi ha fets quotidians que ho desmenteixen. Si fos així com diu Ramis, que la corrupció i la degradació moral formen part de la condició humana, i aquesta no pot ser controlable, les pàgines de succeïts dels diaris n'ocuparien el 90% ja que el nombre de docents, personal de la sanitat i d'altres que treballen amb contacte humà no se sabrien sostreure de fer un tocament sexual al germà proïsme o a la germana proïsme; o els hotelers haurien de vigilar els cambrers perquè no s'embutxacassin les ganàncies de les cocacoles; o els patrons de les construccions haurien de vetlar perquè els obrers no revenguin els bloquets o les eines que fan servir... Vaja, que si fos així, la nostra quotidiana existència seria insostenible. Per sort, hi ha un autocontrol. La nostra capacitat d'essers racionals ens permet de vigilar aquesta part més obscura de nosaltres mateixos. Ara bé, potser la llei universal que hauria d'anunciar Ramis és la següent: «la majoria dels que entram en política en el PP ho feim per un alt grau -ultra border line- d'interessos personals, entre els quals es compta enriquir-se de la manera més golafre possible». Prova d'això és que quan jo vaig ser regidor al meu poble, la gent de dretes se'n feia creus i no s'ho creia que jo hi fos per no res, gratia et amore que la meva intenció no fos com la seva, que no és altra que «fer-se bo». Així com no tots els animals s'empanxen com els porcs, no tots els humans ens degradam com una llarga nòmina de polítics del PP. (Si voleu, podeu acabar el sil·logisme, com a mínim riureu...). O trobar una mica de perdó per a aquesta gent tot recitant allò deNihil humanum a me alienum est. I perdó per als llatinistes, però el google també es corromp a l'hora de cercar la forma correcta del llatinisme. Gràcies.