Braserada

Seguint amb el seu habitual ritme de publicacions, Jaume Mesquida ens ofereix la seva última entrega poètica: Braserada (Sa Nostra, col·lecció El Turó, 2006). Es tracta de set reculls publicats en un sol volum que segurament l'única cosa que tenen en comú és el fet d'haver estat rescatats del calaix per veure la llum en el mateix instant. El poeta ha volgut recuperar aquests poemes escrits, alguns d'ells, més d'un decenni enrere, després d'haver reposat i d'haver rebut els retocs pertinents que el pas del temps imposa als versos. Tot i la independència temàtica i formal que mantenen entre ells, el lector que ha seguit la trajectòria de Mesquida pot percebre les característiques dominants i recurrents en la veu poètica de l'autor manacorí, una veu que sobretot ha adquirit maduresa i consistència amb el seu llibre anterior, Declivi de la mirada (El Gall, 2006). A Braserada, per tant, es poden percebre els eixos temàtics que des de sempre ha conreat el poeta: reflexió entorn al pas del temps i la presència cada cop més propera de la mort, la dialèctica constant entre l'amor i el desamor, el clam reivindicatiu per la nostra terra, la nostra llengua, la nostra cultura, la celebració del dia a dia a través de la contínua recerca de l'essència de la Paraula... Més que de «dir» es tracta de «sentir». Més que «explicar», el poeta necessita «experimentar» per fer-nos arribar, encara que sigui per mitjà de sentències, gairebé aforismes, versos incisius i colpidors, rotunds, la intensitat del moment, la potència del record, la força del desig. Els poemes, basculant entre l'hermetisme i la revelació, entre el desassossec i el gaudi, entre la desfeta i l'entusiasme, mostren una part del recorregut de l'home que, com el temps, «és una ferida que mai no cicatritza», part de la passió de viure que, talment l'amor i el desig, «és foc que sempre crema en secret». Jaume Mesquida es guareix del fred i de la desesperança amb les brases d'aquest foc que embauma els versos de conhort i saviesa. Les flames portaran la llum i la cendra. La cendra ja serà solitud i silenci. El silenci que sempre ens parla.