Llobarros, musclos, \132 peixos de boca rabiosa, síndries de sinuós i provocatiu xap escarlata, magranes a punt d'esclatar, una difuminada figura enfarinolada, que sembla que el vent s'ha d'endur, que representa el Crist en posició indefinible. Això és el retaule... Però, i la creu, on és el símbol dels cristians, on és l'estendard exemple de sacrifici, motor espiritual i moral dels pares fundadors del país, que feren possible la Seu de Mallorca? On és la fe?
Ahir vaig passar quatre hores assegut a vint metres de la intervenció de Barceló. Feia fred. I els vitralls de la capella del Santíssim són de color gris obscur. La llum només passa a través d'unes fines línies en forma d'espines. Traspuen sensació de terror; evoquen les velles pel·lícules de Boris Karloff. I a vint metres, el retaule, sense il·luminar, és quasi cartró pedra, com si honoràs el cinema fantàstic de Hollywood. Per poder ser contemplat en tota la seva dimensió, li han d'endossar llum artificial, allà, dins la catedral de la llum i de les meravelloses rosasses, el retaule necessita com el pa una generosa despesa de focus artificials. En aquest sentit, no hi ha dubte que es tracta d'una obra contemporània, tel·lúricament agnòstica, més freudiana que teològica, més onírica que transportadora d'un missatge d'alliberació de les consciències. És un mural de descomunal complex de superioritat, que oprimeix, que enfonsa l'atemorit ésser inferior, que l'aproxima al no-res, a la seva insignificància, igual que un malson de mala nit d'hivern. És una paràbola sense crucificat, sense Déu fet home. És un homenatge a l'home que aspira a ser Déu. És mitomania. I, en conseqüència, és obscura confusió.
Durant la solemne missa, la capella del Santíssim estava buida. De cop, per un portal de dins del mural, aparegueren dues figures. Eren l'autor, Miquel Barceló, i l'escriptor Biel Mesquida. Parlaren una bona estona de manera animada i es col·locaren als seus respectius llocs fins que hi arribaren els reis, el bisbe i les autoritats. Feren d'amfitrions. Després de l'aigua beneïda vingueren els discursos. Fidels al marc, a la fredor i als focus, foren confusos. El president Matas lloà Barceló: «Gràcies Miquel per estimar tant aquesta terra i els mallorquins». Però no va ser a París on Barceló reclamà fer una intervenció a la Seu? O no havíem quedat que es passa la vida entre Mali, França i Suïssa amb esporàdiques vengudes a Mallorca? O no se l'ha cobrada ben cobrada, la intervenció? Si confús fou Matas, també ho va ser el portaveu de la Fundació Art a la Seu, Josep Francesc Conrado, el qual destacà que la iniciativa era fruit del difunt bisbe Úbeda, quan és evident que a don Teodor li varen enroscar la idea, que després seria la seva sepultura. Però tant Matas com Conrado coincidiren en un punt: a ometre i a oblidar Francesc Antich, que quan era el president del Govern va desencallar un projecte que en aquells moments s'enfonsava. Per Antich, ahir, foren vàlides les paraules de Borges, un dels poetes preferits de Barceló, referides a la mort: Sólo pido dos abstractas fechas y el olvido.
Per posar una mica de lucidesa natural entre tant de postissisme i cartró-pedra es féu imprescindible interpretar les sibil·lines paraules del bisbe Jesús Murgui, el qual explicà que serà «el lent pas del temps» el que donarà sentit i color a aquesta voluntariosa composició. El savi temps haurà de pair els pans de pagès, el Crist esmicolat i farinós i la no-creu, metàfora del no-res sota la pressió i l'obscuritat de la mar a deu metres de profunditat.
Devia ser la climatologia i la inacabable llargària de la cerimònia, però la gent sortí gèlida de la Seu després de contemplar el retaule. Semblava cercar la descompressió de la llum mediterrània, esperança de vida, d'equilibri i de serenitat.
Hi havia elogis. El rei Joan Carles parlà deu segons amb els periodistes i es mostrà entusiasmant. Ja defora, el pintor Rafa Forteza i el polític Antoni Alorda afirmaren que els havia agradat molt. També, en privat, hi hagué alguna crítica però, sobretot, atordiment.
En tot cas, les paraules de Murgui poden esdevenir profètiques: serà el temps, només el temps, el que deixarà al seu lloc aquesta visió de la multiplicació dels pans i els peixos i de la conversió de l'aigua en vi.
Els únics que bavaven de bon de veres eren Barceló i el seu entorn. A vint metres se li endevinava el rictus de la seva victòria sobre la mort. Dins la capella de la no-creu i l'agnosticisme, i com a homenatge al superjo de l'artista, semblava surar el poema de Borges, escrit quan tenia quasi la mateixa edat que el pintor felanitxer: Hay un espejo que ha reflejado mi imagen por última vez/ Hay una puerta que he cerrado hasta el fin del mundo/ Este verano cumpliré cincuenta años/ La muerte me desgasta, incesante.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.