Un dels grans

Per on començar-ne una semblança? «Si només tens un o dos fulls per escriure, tots els matisos es perden», digué. El periodisme de les llargues cròniques, dosificades al llarg de setmanes, és tan extingit com els esdeveniments que explicava Kapuscinski quan Angola o la diàspora armènia eren el centre mediàtic del món, com ho eren els monstres que presentà al gran públic, el Sha de l'Iran, Haiel Selassie o Idi Amin, substituïts per altres desconeguts, també monstres. Coneixedor dels problemes concrets de l'informador (un periodista honrat és obligatòriament metaperiodista, i ha de divulgar als seus lectors sobre les dificultats de la seva feina) parlava sovint del problema de les fonts i alhora de «la realitat incontestable del fragment», que exigeix visions globals, malgrat que evanescents, a partir d'imatges i de fets i detalls concrets, i aïllats. El periodisme ha de ser econòmic, auster, perquè «hi ha centenars de maneres de manipular les notícies», i perquè les complicacions i les extravagàncies (que no atorguen necessàriament més qualitat literària) en són un mitjà facilitador, de la manipulació. Kapuscinski era un cronista del canvi, aquest canvi que hem tingut davant dels ulls el darrers cent anys i que encara no entenem. «Els relats esdevenen estranys»: per a la major part de la humanitat, la vida concreta no ha canviat, però els canvis científics i socials han estat incomparables a tota la història anterior. El canvi continu que Kapuscinski relatà en milers de cròniques i dinou llibres és també «la creació d'un planeta independent», on ja no hi ha tercer món perquè el tercer món -avançant-se al primer- s'ha estès arreu del globus: «Totes les meves obres estan dedicades a aquesta excepcional experiència humana». I no ha estat un canvi fàcil, ni gratuït, aquest que ha capgirat les fronteres: «Quantes víctimes, quanta sang i quant de dolor ha causat la qüestió de les fronteres! No tenen fi els cementiris on jauen aquells que moriren, a tot el món, defensant-les. Igual d'infinits són els cementiris dels atrevits que intentaren ampliar les seves. Podríem donar per fet que la meitat dels que passaren per aquest planeta i moriren en el camp de l'honor van exhalar l'últim sospir en batalles per una frontera».

Escrivia, per altra banda, també per qüestions ètiques, «sobretot perquè els pobres solen ser silenciosos». Havia nascut a Bielorússia, i era profundament europeu («Només la civilització europea ha estat capaç de rompre l'etnocentrisme»). Coneixia el món com els habitants d'un petit poble coneixen els seus paratges, i explicava constantment els dos sentits del viatge que la civilització moderna ha fet possible: el viatge enriquidor i alliberador, que et posa la humanitat davant dels ulls, i que et permet copsar que tota l'escriptura ho és de viatges, i el viatge obligatori, la maledicció del viatge, símptoma de la fallida històrica, reiterat i estèril, que ha fet de milions i milions de persones estranys en qualsevol espai, i que simbolitzava en el nomadisme soviètic, que tingué com a objectiu «la creació d'un home desarrelat, arrencat de la seva cultura, del seu ambient, del seu paisatge, i així més indefens i més obedient a les directrius del règim».

Al final de la llarguíssima tragèdia d'Imperi -un seu llibre que relata un passeig per Rússia des de 1939 fins a 1991- Kapuscinski confiava encara en la «llei universal del desenvolupament de la humanitat». És la mateixa llei que explica que la seva escriptura hagi sorgit d'un món tan tràgic, que encara ho seria més sense veus com la seva.