Això era i no era un homenet que li deien Eduardito. Eduardito no havia tengut sort a la vida i no s'aguantava ni a ell mateix. Eduardito era conegut, a més, com el «mentider» perquè tot lo dia maquinava falsedats sobre els altres habitants del poble on vivia, Mallorca. Ell havia nascut a un llogaret de veïnat, Ejpanya, i tractava amb menyspreu els pobladors de Mallorca perquè els considerava uns ignorants.
Eduardito Mentider, però, també tenia amics. Besava la sola de les sabates, i alguna cosa més, els seus amics sense importar-li si eren lladres, si destruïen el poble o si anaven de senyores a pobles més freds. En realitat, Eduardito no tenia ben bé amics, tenia persones que el feien servir, i ell es deixava fer ben content.
Eduardito, però, s'enamorà. S'enamorà de molts, però sobretot li agradava un ros que li deien Peret. Eduardito es reuní amb en Peret i li oferí criticar uns altres habitants del poble, en Serreta i la madona Munareta, a canvi d'una bona nòmina. En Peret, que estava necessitat però no era indigne, va dir no rotundament. A partir d'aquí en Mentider va posar els seus cans de bou a perseguir en Peret. Per allà on anàs, cap a la dreta, cap a l'esquerra, al voltant del cantó..., en Peret trobava els cans d'en Mentider, però ja ni tenien dents ni mossegaven. En realitat n'Eduardito i els seus cans ja no feien por a ningú.
Així que el nostre homenet va continuar llepant on havia de llepar i pegant on havia de pegar fins que el tornaren cap al seu llogaret d'origen.
Ja ho veuen, si en Peret li hagués dit que sí a criticar en Serrera i na Munareta els cans de n'Eduardito Mentider no l'haguessin perseguit! Quina llàstima de mentider...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.