Que la perdiu torni col...

Per als que no l'heu sentida mai o no la recordau gaire -saber-la o no saber-la no és indicatiu de res, ho dic per aquells aprensius que es pensen que si no ho saben tot són unes càgoles mardansànoles- bé, per aquests, us diré que el títol de l'article és només mitja frase, forma part d'una locució més àmplia que és la següent: «Tot és possible menos que sa perdiu torni col». Bé, ara us confessaré una feblesa: mai no havia reflexionat sobre aquesta frase. I això que forma part del meu vocabulari habitual! Vull dir que mai no hi havia aplicat les meves debilitats filològiques i analitzar-la fins avui, com sí he fet en altres frases fetes, locucions, refranys, etc. Normalment, les frases fetes solen tenir un sentit. Aquesta, que com bé haureu deduït, la feim servir per fer veure que hi ha coses que són impossibles, sembla que és una mica il·lògica. Pareixeria més lògic que la comparança anàs de la cosa més ruda a la cosa més noble. És a dir, que els mots emprats anassin en concordança amb la idea que volen expressar. Així, si allò que volem expressar és que passi una cosa meravellosa i prodigiosa, semblaria més conseqüent que la comparança és fes a la inversa i que diguéssim que la col tornàs perdiu. (Si anau a l'Alcover-Moll, veureu que el mot col, en les frases fetes i locucions, en té més que li atribueixen un significat de cosa comuna... basta...). A més, a vegades els mots signifiquen allò que nosaltres sentim o ens imginam. Així quan jo vaig sentir aquesta frase me la vaig imaginar en un entorn culinari, en un plat no sé si imaginari que seria perdiu amb col, on com sol passar en casa dels pobres, normalment es posa més cucurbitàcia baratenca que no carneta mengívola. El prodigi semblaria més gros si la col ens tornàs perdiu. De totes maneres, no sé si és perquè així l'he sentida sempre o per quina estranya raó que, des del punt de vista de com sona, trob que sona millor així com la deim i l'hem dita sempre; és més eufònica. I ja està bé que subjuguem la música, la poeticitat de les paraules al significat.

Bé, en aquestes èpoques, sol haver-hi algunes notícies que, potser a falta d'altres més sucoses, solen emplenar les pàgines dels diaris i els minuts del noticiaris. Una d'aquestes són les estadístiques. Ara, un cop tancat l'any, podem saber si hem fumat més que l'any anterior, si respiram millor, si hem evacuat més a pler... o si la temperatura del planeta s'ha escalfat mig grau... tot, tot és reduïble a una freda estadística. I dic freda perquè sembla que només serveixen per emplenar els diaris aquests dies i llavors no els feim o no els fan ni el més remot cas. Si algú es vol entretenir, en pot pellucar de tot pelatge, d'estadístiques... embarriolar-s'hi, com qui recorre un laberint o com qui resol un sudoku dels més difícils.

Per altra banda, a les seccions no tan serioses dels diaris, hi sol aparèixer un apartat ben vitenc: el dels desigs. Alguns els fan públics, d'altres són infantats en privat, només perviuen en l'esfera del pensament mentre ulls clucs sostenim una copa de cava i ens imaginam que allò que pensam és possible. Solen ser aquests darrers aspiracions personals i moltes vegades intransferibles... Jo, què voleu que us digui, per al 2007 només desig això: que la perdiu, encara que sigui a força de marejar-la molt, torni col d'una puta vegada... I si no és possible, aconhortem-nos amb aquells mots de Marià Villangómez que diuen. «Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig».