Josep Maria Llauradó

L'opinió i la crítica

Josep Maria Llauradó05/01/07 0:00

Una ullada serena però constant als diaris convida el lector a demanar-se cap a on va la línia de crítica que s'hi destil·la: cap amunt, amb una exigència creixent que els actors polítics facin cas de la premsa?, o cap avall, tot revelant una premsa complaent i càlida que es limita cada dia més a informar, sense censurar ni desaprovar, el dia a dia polític? Són massa crítics, els crítics, o massa condescendents? I no només perquè sembla que ha caigut, i per una bona temporada, l'últim tabú de la crítica (entre els actors polítics, i dels periodistes cap a ells): la crítica sobre la política antiterrorista. Ja ningú no recorda l'estratègia que van emprar els anglesos durant anys d'ignorar, gairebé completament, les informacions sobre atemptats, relegant-les a petites notes, sense fotografies ni grans titulars, enmig de la informació habitual. Aquí prima i puixa la notícia que esclata durant dies, que exigeix titulars cridaners, que dedica hores i hores a les tertúlies sobre duresa de les feines de rescat -en el cas del recent atemptat a Madrid-, sobre les dificultats per alçar la veu que denunciarà les malifetes del govern, sobre les mentides i les paraules amb doble sentit dels dirigents socialistes, sobre la complicitat d'aquests i aquells, sobre la negligència i els dubtes i la falta d'energia per condemnar la violència... Qualsevol fragment de declaració serveix perquè els assalariats d'ambdós bàndols -això sí que és un signe dels temps: la política teòrica i pràctica s'ha reduït a dues opcions, sovint indistingibles-, alguns francament histriònics i sobreactuats, d'altres més modestos i constants, per carregar contra l'enemic. I si això s'esdevé amb el terrorisme, què s'haurà de dir de les porfídies sobre la corrupció o els grans debats ideològics, i encara més sobre els petits aspectes de la política quotidiana?

Els crítics, polítics o espectadors, són massa crítics? O poc? Què s'ha fet d'aquell model, que sembla desitjable recuperar, del més equànime Vázquez Montalbán, que culpava la gran teoria i exculpava -sense disculpar-los- els actors concrets? Què s'ha fet d'aquell estil, que es remunta a Graham Greene, i a tants d'altres cronistes amb autoritat intel·lectual, que es reivindicava «realista» (ço és: modest) sobre la qualitat literària però «orgullós» del sentit crític? De vegades, enmig d'aquests debats, o durant l'examen d'una crítica concreta a una decisió política, seria convenient demanar-se qui gaudeix avui d'autoritat per alçar la veu sobre el renou recurrent dels opinadors. I no és fàcil, ni llarga, la llista. Cal tenir autoritat genèrica i concreta, disposar d'informació, haver practicat l'equilibri i l'equanimitat i alhora ser capaç de visitar els extrems de cada afer i d'admetre la necessitat, potser eventual, d'un cert radicalisme. Cal independència i qualitat comunicativa, i evidentment claredat i honradesa. Cal capacitat crítica, i perspectiva, i habilitat per posar-se en els diferents llocs dels actors públics que s'observen. I cal, tornant a Greene, aquella creença en «la necessitat d'un mínim de dogmes, i també de creure profundament en l'heretgia, que és la condició que recrea els dogmes».

No és fàcil encertar amb la crítica, però sempre és pitjor abstenir-se'n. Si hem arribat fins aquí, ha estat gràcies als crítics, però no s'hauria de recórrer gaire més d'una estació de l'any sense aturar-se uns instants i demanar-se: crítica, per què?, i com? És cert que no abunden els models indiscutits de la crítica, i seria presumptuós desgranar, ara i aquí, un decàleg de la bona crítica, però val la pena dedicar un poc de paciència a la recerca de l'opinió crítica vàlida i assenyada que s'escampa pels diaris i els altres mitjans. Cal donar noms? I hi ha, això sí, exemples sobrats i palmaris de veus exaltades i vilipendioses, biliàries i sempre unidireccionals, al capdavall tan energúmenes com acrítiques, sempre previsibles i sempre dogmàtiques. Els noms potser van acudint als llavis del lector, més fàcilment. Fins i tot s'ha configurat una mena d'estil periodístic que no ambiciona cap més objectiu que inculcar, i mantenir, en la ment dels lectors i espectadors, i oients, una resposta mecànica a les notícies: una recepta infal·lible, única i d'aplicació universal, que explica qualsevol fet i que valora qualsevol conducta d'una manera inexorable i sense dubtes, sense matisos, sense equívocs.

La repressió de la crítica no té res a veure amb això, però el pitjor que li pot passar a un opinador és ser acusat de previsibilitat. I aquest és el signe de gran part de la crítica, política i en altres àmbits: que sovint podríem encertar, sense esforç, l'opinió dels que, teòricament, formen la nostra opinió.